Negre carbó

Era molt difícil que una cimera sobre el clima sortís bé si estava patrocinada per les empreses de carbó del país que trafica més amb aquest de tot Europaempreses de carbó? És a dir: com si la trobada anual pels drets humans fos finançada –els estands, els canapès, les banderoles, hostes i hostesses– per una empresa de cambres de tortura. O si un congrés de vegans tingués el recolzament de Càrniques Associades. És a dir, la cimera de Katowice va acabar com el rosari de l’auroraKatowice, que és una manera simpàtica de dir que va acabar com sempre. Debats i corredisses fins a l’últim moment, escenes habituals de negociadors amb cara de no haver dormit per poder signar un acord 'in extremis’, una cita per a la pròxima cimera ("¿Ens veiem a Xile, OK?"), i la cara complaent de qui dies passa anys empeny, entossudits, uns quants, els més poderosos, a negar que la catàstrofe és a prop, tan a prop que potser ja no estarem a temps de res, això sí, mentre anem negociant i corrent i posant cara de no haver dormit, de tant córrer i negociar per arribar als mínims efectius i els màxims retòrics.

Sorgeix, però, un problema amb una força emergent. La revolta a França dels 'gillets jaunes' és, en part, un rebuig de la factura que els treballadors europeus han de pagar per no contaminar. És un argument que, en mans de la demagògia que impera, pot ser demolidor. Les conseqüències del canvi climàtic no només són ambientals. Són (i seran, cada dia més) polítiques.