Anar al contingut
El país de les mentides

Reuters

El país de les mentides

Rafael Vilasanjuan

Els estats totalitaris viuen de la mentida, perquè esborren la memòria i a la lluita contra el poder s’imposa el silenci i la venjança. En les societats democràtiques, en canvi, la mentida s’acaba descobrint tard o d’hora, perquè ningú té prou memòria per mentir sistemàticament amb èxit. ¿Estarà arribant el president Donald Trump a aquest límit? Mentre els seus tuits mes tòxics es combinen amb la resurrecció de caces de bruixes i mentre els seus col·laboradors mes pròxims van abandonant l’escalf de continuar a prop del poder per evitar haver de continuar mentint, tot indica que aquesta màxima per la qual la democràcia americana, tot i que sigui a foc lent, acaba posant fre a la mentida del poder, pot començar a frenar el batibull instal·lat a la Casa Blanca des que Trump es va convertir en president.

No només el president menteix, els que van quedant al seu equip, si no volen patir la ira i la venjança hostil de qui dirigeix sota la por, han de demostrar fidelitat seguint els meandres d’una narrativa cada vegada mes captiva de les seves mentides. És el cas de la secretària de premsa de la Casa Blanca Sara Sanders, que va arribar a utilitzar arguments del moviment “Me Too” per justificar l’expulsió del periodista de la CNN Jim Acosta, per “posar les mans a sobre de la jove hostessa que li va treure el micro”, fins i tot manipulant un vídeo per demostrar una agressivitat que no va veure cap dels corresponsals acreditats aquell dia en què el periodista va decidir preguntar al president pel futur de la caravana d’immigrants o les seves connexions amb la trama russa.

Llibre blanc de l’extrema dreta

La qüestió ja no només afecta els EUA. Mentre la principal potència mundial sosté un president que no té l’objecció més gran a construir narratives falses per derrotar els seus contraris, en comptes d’aportar arguments polítics, la còpia del manual que el va veure arribar al poder avança com una taca d’oli que impregna el món occidental. El llibre blanc de l’extrema dreta no només permet mentir, sinó utilitzar aquestes mentides per accedir al poder. El masclisme, el supremacisme, l’ultranacionalisme  o el rebuig dels immigrants, negant evidències que requereixen compromisos polítics, són llocs comuns que han anat assimilant-se com una cosa natural en altres països. Amb Trump al poder i la idea que la mentida pot quedar impune, van ascendint tots els que es veuen en el seu mirall, des de Matteo Salvini a Itàlia, a la irrupció de Vox a Espanya.

La qüestió és saber si un estat democràtic com l’americà està al límit del que pot aguantar o encara queda marge. Trump ho té tot. Des d’ocultar el pagament per la contractació de serveis sexuals, no sabem si fins i tot amb diners de campanya, a la trama russa, els treballs del fiscal especial Robert Mueller comencen a tenir una càrrega de sospita elevada que tant de bo pugui acabar amb la pitjor versió de la primera potència mundial: un estat democràtic convertit en el país de les mentides.