L'amor pel menjar

Confesso que m’agraden els llibres de cuina. Els receptaris a l’ús, els històrics o els geogràficament delimitats tant com els tractats antropològics sobre per què mengem el que mengem (és a dir, per què som el que som). Els llibres d’història de la gastronomia, d’una gastronomia en particular o d’un ingredient concret. Els de lluïment personal de l’últim xef de moda o els d’escriptors sibarites, com Dumas, Verne, Camba, Luján... Els que proposen un recorregut pels restaurants d’una ciutat, d’un temps o d’una literatura. A la meva biblioteca hi conviuen 'De re coquinaria' amb 'Roald Dahl’s Cookbook', 'El que hem menjat' de Josep Pla i diversos receptaris de menjar peruà, nipó, mexicà o mallorquí –per citar-ne alguns. “No hi ha amor més sincer quel’amor a la cuina”, va escriure Bernard Shaw. I gairebé cap de tan evocador. Un sol mos ens pot portar de tornada al passat i qui el va poblar.

Menjar i ficció narrativa

També m’agraden els novel·listes que es molesten a narrar què mengen els seus personatges. Poques coses hi ha més difícils en l’art de la ficció narrativa que seure els personatges a una taula, sobretot quan la taula està en un altre temps o en un altre país. Cal saber què es menjava en aquestes coordenades espaciotemporals, i com: de quina manera arribaven les viandes al plat, com se servien, com s’assaborien. Perquè, si bé és cert que el costum de menjar per festejar, o de festejar menjant, és universal i atemporal, cada temps i cada lloc ho fa a la seva manera. Adoro els escriptors que es prenen la molèstia de conèixer aquesta manera de fer i narrar-ho. Adoro Tolstoi, Maupassant, Cervantes, Dinesen. I detesto els que em diuen que els seus protagonistes mengen però no entren en detalls. I, és clar, m’encanten els relats sobre menjar, sobre cuiners, sobre banquets.

El mateix em passa amb les sèries televisives on es veu menjar els personatges. Que bé m’ho vaig passar amb 'Downton Abbey', acompanyant senyors i criats en els seus esmorzars, dinars, berenars, hores del te i sopars. I que bé llegint 'En el piso de abajo', les memòries de Margaret Powell, la cuinera real que va inspirar el personatge de la senyora Patmore, la cuinera dels Grantham a la ficció. Com vaig disfrutar 'Menjar, beure, estimar', d’Ang Lee, i la seva luxúria de receptes xineses tradicionals. I quant 'Com aigua per a xocolata', amb el mateix tiberi però en mexicà. Vaig ser fan, per descomptat, de Carvalho i les seves receptes i també de Dahl i les seves, sense distincions. Entre els meus llibres gastronòmics n’hi ha també de receptes imaginàries: des delfals receptari de Leonardo da Vinci, que va ser en veritat un divertiment de dos editors enginyosos, fins a 'Fictitious Dishes', un dels meus favorits, que ofereix un recorregut fotogràfic dels menús que serveixen alguns clàssics de la literatura universal.

Personatges addictes als fogons

Suposo que era normal que acabés enganxada a sèries televisives de gastronomia. N’hi ha tantes que comencen a resultar tedioses. Massa xef nòmada recorrent Àsia a la recerca del més rar que pugui trobar. Tots tenen la seva sèrie a Netflix, però pocs sonen a nou com sonaven alguns dels seus predecessors. El britànic Jamie Oliver, per exemple, el rei de les receptes ràpides, sanes i exòtiques, tot en un. O el coreano-estatunidenc David Chang, el renovador dels fideus orientals. Tenen en comú ser homes del seu temps: viatgers, curiosos, compromesos i mediàtics. Les seves cuines són per a una majoria de gent com ells, superocupats que volen cuinar però no tenen temps. Els dos són propietaris de cadenes de restaurants, fan programes de televisió, publiquen llibres i apadrinen causes nobles. La d’Oliver, ensenyar a menjar bé els nens anglesos. La de Chang, lluitar contra els prejudicis i el racisme a través del menjar. Pertanyen a una generació de cuiners que connecta amb la gent de la seva edat i el seu temps, que fugen d’elitismes i d’experimentacions culinàries. Per descomptat, a la meva biblioteca hi ha també els seus llibres. Com ho estan els de Karlos Arguiñano, 'La cocina española moderna', d’Emilia Pardo Bazán o 'El arte de la cocina francesa' de Julia Child, la primera cuinera mediàtica dels Estats Units, protagonista d’una pel·lícula cursi però deliciosa protagonitzada per una gran Meryl Streep, 'Julie & Julia'. Expliquen que al rodatge l’actriu, experta cuinera, va fer classes de cuina de França i va disfrutar de valent.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

M’oblidava de dir que també m’agraden les actrius, els músics, els escriptors, tots els personatges públics que es confessen addictes als fogons. M’agraden els polítics que es fotografien a Instagram fent magdalenes o paelles. Em sembla un símptoma de civilització. De cultura. Això que tant necessitem en temps atribolats.

Som al mes de l’any en què més es menja i es cuina. Tant de bo ho fem amb passió i cultura. I que la digestió sigui plàcida.