Anar al contingut

idees

L'any que parlem de cine

L'any que parlem de cine

Desirée De Fez

Aquest any les llistes del millor de l’any no són cap tonteria: són un bon resum de com estan les coses i un disparador d’invitacions a la reflexió i a la tertúlia. Fa un any vaig escriure una columna sobre aquestes llistes que tant ens agrada fer i compartir... i que tant ens agrada atacar i qüestionar quan les fan els altres. Jo les estimo. És un joc divertit que em porta a ordenar (i pensar) un any de cine i preguntar-me en quin punt estic com a espectadora. Però aquest any, a més de delicioses, aquestes llistes em semblen importants perquè sintetitzen dotze mesos de xerrades animades i necessàries sobre l’estat actual del cine i, en general, de l’audiovisual.

Quina meravella tancar el 2018 parlant de pel·lícules i no només cantant les nostres favorites

Tot i que cada llista és un món, hi ha una sèrie de films que, per la senzilla raó de ser bons, es repeteixen en gairebé totes. Però l’interessant de les llistes d’aquest 2018 és que no només quedaran com un testimoni de les millors històries, les millors escenes o les mirades més especials. Potser és ingenu, però vull creure que transcendiran com un bon resum d’un any en què ens vam fer mil preguntes i no en vam respondre ni la meitat. En gairebé totes les llistes hi ha les enormes 'Roma' 'La balada de Buster Scruggs', amb tota la informació (o no), la confusió i la curiositat sobre els canvis a la producció, distribució i exhibició de cine. També amb totes les opinions sobre com s’han de veure les pel·lícules: al cine, a casa o com et doni la gana.

En moltes hi ha (o hi hauria de ser) 'Al otro lado del viento’. Repeteixo: en moltes llistes del 2018 hi apareix una pel·lícula d’Orson Welles. I aquí hi ha també un dels debats més estimulants de l’any sobre autoria i rescat d’un passat cinematogràfic que donàvem per perdut.

I torno a 'Roma'. En un moment en què han esclatat definitivament les fronteres entre pantalles i la jerarquia dels formats semblava superada, no paro de sentir (i, tot i que em costi acceptar-ho i reconèixer-ho, d’assentir en secret), que la pel·lícula d’Alfonso Cuarón  "és una altra cosa, és cine". ¿Què vol dir això? ¿En què quedem? Quina meravella tancar un any (i obrir-ne un altre) parlant de cine i no només cantant les nostres favorites.

Temes: Netflix