L'avenç ultra

Populisme sense poble

L'ascens de Vox procedeix d'una línia antiga, catòlica i feixista, i una altra d'actual, d'acord amb la deriva autoritària mundial

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp46121851 graf637  sevilla  03 12 2018   militantes y simpatizantes de181206195232

zentauroepp46121851 graf637 sevilla 03 12 2018 militantes y simpatizantes de181206195232 / Rafa alcaide

Pot semblar una ironia del destí, però té un punt de bellesa accidental que, en la setmana en què se celebraven els 40 anys de la Constitucióun partit d’ultradreta entrés per primer cop en un Parlament espanyol. un partit d’ultradreta entrés per primer cop en un Parlament espanyolDurant aquestes quatre dècades s’ha repetit sovint, amb un orgull de la Transició, que a Espanya no hi havia partits ultres –mentre la bèstia s’anava despertant a moltes democràcies consolidades d’Europa–, però el miratge s'aguantava només per una obvietat: el franquisme, que no havia hagut de passar comptes amb ningú, sobrevivia latent a la dreta espanyola. En el moment en què la retòrica neofranquista ha sobreeixit, guanyant protagonisme electoral, uns i altres han vist com Vox se n'aprofitava. Ara tothom s'espolsa la responsabilitat d’haver atiat les opcions del populisme –un populisme sense poble–, però el problema és que no és fàcil entendre la naturalesa d’aquests votants.

Notícies relacionades

Vox ni tan sols té un líder carismàtic que arrossegui les masses, però el seu ascens és particular perquè procedeix de dues línies diferents, una de local, antiga, catòlica i feixista, i una altra d’actual i en consonància amb la deriva autoritària a tot el món. D’una banda hi ha el neofranquisme sense complexos i promogut pel PP quan recupera un discurs contra la immigració i per la reconquesta (Pablo Casado dient que "la hispanitat és la fita més important de la humanitat"). I, de l’altra, el desconcert que provoca una agenda neoliberal –la de Ciutadans i, en part, del PSOE–, feta de promiscuïtat ideològica i sempre actua a favor dels interessos de l’‘establishment’.

A Andalusia, com a tot arreu, la ultradreta reaccionària, xenòfoba i autoritària s’ha servit de les estratègies democràtiques per convèncer un votant que va sense rumb i desencisat amb els referents de la política tradicional –un electorat analògic, diguem-ne–. Arribats a aquest punt, és probable que el pes d’una paraula contundent com ‘democràcia’ ja no sigui suficient, de tan grapejada, i calgui afegir-hi un adjectiu: democràcia radical, per exemple.