El nou tauler polític

Espanya, sense centredreta

Casado i Rivera van deformar el terreny de joc de tal manera que Vox va començar a ser percebut com a acceptable per una part de la societat

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp46210735 leonard  beard181210183510

zentauroepp46210735 leonard beard181210183510

El desplaçament de Pablo Casado i d'Albert Rivera cap a posicions d'extrema dreta va aplanar el camí de Vox. Casado representa els ‘falcons’ del PP, aquells que sempre van considerar Rajoy un 'tou' sense gaire conviccions, o sense les conviccions que a ells els hagués agradat que tingués. Rivera encapçala un partit nascut contra la llengua catalana i altres consensos de país. Neix del ressentiment i té un líder d'una ambició fora de mida. Sigui com sigui, en la seva competència per veure qui era més de dretes i més intransigent, el que van fer Casado i Rivera va ser eixamplar els marges del debat admissible. Van deformar el terreny de joc de tal manera que Vox va començar a ser percebut per una part de la societat com a acceptable.

Just després de conèixer els resultats de les eleccions a Andalusia, una part majoritària de la premsa de Madrid va posar-se amb afany a blanquejar Vox i el seu líder, Santiago Abascal, un tipus alletat pel PP que fa un temps va decidir canviar de samarreta. El procés de emblanquiment continua. Vox és un partit emparentat amb l'onada de l'extrema dreta populista que recorre el món, però, com també sol ser corrent, amb imprompta local. Així, odia tot el que signifiqui diversitat i, per tant complexitat: immigrants, gais o -aquest és l'element local- catalans, per exemple. Enyoren un passat imaginari en què a Espanya no hi havia ni immigrants, ni gais, ni catalanitat. És en aquest sentit que cal entendre el seu somni de "reconquerir" Espanya. Aquesta construcció distòpica convertida en futur a 'recuperar' té una base franquista que no sols no dissimulen sinó que exhibeixen amb orgull.

El PP, Cs i Vox són al mateix vaixell

A pesar de les evidències sobre Vox, PP y Ciutadans no es plantegen aïllar els ultres. De fet, Casado i Rivera no veuen Abascal com un franquista perillós i un enemic de la democràcia, sinó més aviat com algú de la pròpia família, com aquell cosí que a vegades crida una mica massa. Tots i els matisos, tots tres se saben en el mateix barco, compartint, en essència, una mateixa ruta. És per això que escriure o dir que Casado és de "centre-dreta" i Rivera un "liberal" és un insult al rigor i a la intel·ligència, a més de, esclar, a les nobles tradicions democristiana i liberal. España ha passat de no tenir cap partit d'extrema dreta a tenir-ne tres. Un negoci desastrós per al futur de tots plegats.

En el cas de la catalanofòbia, aquest virus infecta també bona part del PSOE de forma indissimulable. Així, la primera conclusió de Susana Díaz després de les eleccions andaluses va ser que s’havia equivocat en no carregar durament contra independentistes i catalans, el que reflecteix cruament quin és el nivell de Díaz. Ella –que segur que no ha llegit mai el també socialista Rafael Campalans, 'Política vol dir pedagogia'– no va ser capaç de defensar la diferència entre uns demòcrates, els independentistes, i els neofranquistes de Vox. Al contrari, quan van acusar el PSOE de governar a Madrid amb els "colpistes", l’únic que va saber balbucejar va ser que ella hagués aplicat el 155 abans que Rajoy.

La caiguda de Sánchez pot donar el govern a la dreta

La irrupció de Vox no ha deixat de relacionar-se amb la qüestió catalana. És evident que ha sigut un factor que no només ha aprofitat Vox, sinó també el PP, i molt especialment Ciutadans, que va fer escarni dels independentistes presos i va mentir sobre el president Torra. Però no és admissible que es parli en termes de 'culpa', paraula que porta adherida una càrrega moral, de retret. ¿Què hauria de fer l’independentisme, abandonar la seva causa per no despertar el monstre?

Notícies relacionades

Per la seva banda, la radicalització de la dreta espanyola, i l’ambigüitat d'amplis sectors socialistes, interpel·la, agradi o no, l'independentisme català. L'independentisme governant ha d'acceptar que no sols es pot, sinó que cal fer política -bona política-, a més de lluitar a favor dels presos i els exiliats, i de l'objectiu d'un referèndum. No és contradictori, sinó complementari. Malauradament , les polèmiques entorn els Mossos d’Esquadra i sobre la ‘via eslovena’ són exemples del que no s’ha de fer.

Governar bé vol dir jugar amb intel·ligència les cartes de què un disposa. En aquest àmbit, resulta evident que l’independentisme haurà de triar –amb el cap– si contribueix a fer caure Sánchez o no. Existeixen motius per a totes dues coses, però cal considerar que la caiguda de Sánchez pot obrir la porta a un futur govern de la dreta –de l’extrema dreta– espanyola o, potser, del PSOE amb Ciutadans.