Al contraatac

Tot és feixisme

Dir que tot és igual, que no hi ha cap diferència entre l'extrema dreta i la dreta a seques, és degradar el llenguatge en favor dels més radicals, normalitzar-los per la via de la banalització

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp45486086 barcelona  16 10 2018 exposici n en el monestir de pedralbs 181016204521

zentauroepp45486086 barcelona 16 10 2018 exposici n en el monestir de pedralbs 181016204521 / JOAN CORTADELLAS

El suïcidi és un cop de porta a la vida que deixa un enorme interrogant als qui es queden. La lluita contra la mort no es produeix només al final de la vida, és cada dia que s’estableix una pugna entre l’instint de vida i el desig d’acabar-la. En les persones sanes l’impuls vital és tan intens que no dóna cap treva a la part fosca de l’existència, domesticada al rerefons de la consciència. En aquest cas totes les morts produeixen un gran impacte, recorden la caducitats impresa en el cos només néixer. Defugim la mort sencera però també ens anem sobreposant a les petites morts quotidianes: derrotes, pèrdues, desesperança, falta de desig. Qualsevol que hagi patit depressions, i per estadística es veu que és una malaltia que abunda, sap de què parlo.

Charlotte Salomon va ser una pintora alemanya d’origen jueu que va morir a Auschwitz. Si la seva vida resulta especialment singular és perquè és la història d’una paradoxa tràgica. David Foenkinos la va novel·lar amb un text delicat i sensible escrit amb frases curtes una sota l’altra, en una mena de vers lliure que pot semblar estrany al principi però que a mida que van passant les pàgines es descobreix com l’única forma possible per a aquesta història en particular. Em dirà el lector que sobre les víctimes de l’Holocaust ja s’ha escrit molt i què hi ha d’afegir algú que no el va patir. És cert que la literatura sobre els horrors del nazisme és gairebé una indústria i que hi ha qui, literàriament parlant, l’ha explotat sense miraments, qui escriu sobre les mort a Àuschwitz com podria escriure sobre qualsevol altra cosa. Quan el tractament és honest, però, l’autor ens pot obligar a repensar, de nou, el gran desastre.

La tragèdia de la Charlotte Salomon va ser viure lluitant constantment contra el fantasma de la mort i acabar aniquilada al camp. Nascuda en una família marcada per nombrosos suïcidis, s’aferrarà a la pintura per escapar-ne. És a dir, mossegarà l’impuls creador per no deixar-se enterrar pel destí funest que la persegueix. Ara al monestir de Pedralbes s’hi exposa la seva obra.al monestir de Pedralbes s’hi exposa la seva obra.

Notícies relacionades

Aquests dies hi penso molt, en la Charlotte Salomon. Cada cop que sento que algú diu feixisme, cada cop que els discursos s’inflamen i esdevenen grotescament hiperbòlics. Per exemple: que d’una manifestació a favor de la Constitució i la Monarquia se’n digui feixisme i provoqui una manifestació antifeixista. On queda la pintora en un debat en el qual es banalitza la paraula fins a fer-la servir contra qualsevol que no pensi com nosaltres? Com en direm del que ella va viure si ara tot és feixisme?

Dir que tot és igual, que a l’altra banda de la barrera tot és el mateix, que no hi ha cap diferència entre l’extrema dreta i la dreta a seques és degradar el llenguatge en favor dels més radicals, normalitzar-los per la via de la banalització.