Paraules: el com i el què

És natural, em sembla, que un escriptor jugui amb les paraules. Jo penso, ara, amb la lletra "P" que es va fer amiga de la lletra "A". Una parella que s'ha imposat en el vocabulari. Alguns exemples:

El senzill "pa", la pala, la paciència, el paladar i la pallissa, el papà que té papada, la papallona i el paper... tan important per a mi, que sempre estic envoltat de paperassa.

Evitem els "paràsits" i ens agrada conèixer bonics paratges i l'expressió "et dono la paraula" em sembla que és donar molt. ¿I sempre estan d'acord "la parella, els pares i els parents?"

M'agradaria saber com van néixer aquestes esplèndides paraules de 4 as: caravana, carambola, faramalla...

També diem parlar, cantar, saltar, guanyar, que són "as" molt actives. La lletra "i", en canvi, és més passiva: dormir, fugir, morir...

Hi ha un art que no és fàcil: l'art de pronunciar correctament les paraules. I això no és tan fàcil i tan habitual com sembla. Sovint parlem menjant-nos síl·labes, o les superposem, i així arrosseguem paraules senceres.

Diem: "ja m'entens, oi?". Sovint ens entenem. Té mèrit entendre's arrossegant paraules.

A les escoles s'haurien de fer -ja es fan?- pràctiques d'articulació vocal. Jo conec acceptablement el francès, una mica l'anglès, quatre paraules d'alemany.

Hi ha qui pensa, si em sent parlar, que domino aquestes tres llengües. I no és cert. Simplement enganya el meu acceptable accent.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

En algun moment de la vida pot ser més important el com es diu que el què es diu. I a l'inrevés. Depèn, sovint de si apareixen uns sentiments.

A vegades ens entenem sense dir res. Quina meravella!