La lluita per la igualtat de gènere

Caputxetes desfermades

L'assaig 'Monstruas i centauras', de Marta Sanz, escruta amb encert els nous feminismes

4
Es llegeix en minuts
fcasals46179575 opinion  ilustracion  de leonard  beard181208135707

fcasals46179575 opinion ilustracion de leonard beard181208135707

De petita portava el cabell curt amb serrell, i també em feia molta ràbia que em confonguessin amb un noi. No sé si aquesta raó va tenir res a veure però, amb el transcurs dels anys, m’he convertit igualment, seguint els passos de Marta Sanz, en “una dona baixeta que es cobreix el pit ajustant-se la rebeca”. M’agrada la veu de l’escriptora madrilenya, el seu gruix, la seva ironia descarnada, la seva sinceritat oberta en canal, com quan escriu a 'Clavícula' (2017): “Tinc 48 anys. No. En realitat, en tinc 47. Fa dos anys que no tinc la menstruació. Soc una dona d’èxit plena de tristesa. Temo que es morin els meus pares. El meu marit està a l’atur. Treballo sense parar. No vull quedar-me sola”. ¿Per què a les dones intenten portar-nos a l’hort amb eslògans nocius? Sigues competitiva. Aprèn a estar sola. No et signifiquis. Si et queixes, si expresses el teu malestar, et diran histèrica.  

Fa anys que Sanz, doctora en filologia, reflexiona sobre la condició femenina, per anomenar-la d’alguna forma, a l’esmentada obra i en altres com 'Daniela Astor y la caja negra' (2015), 'Éremos mujeres jóvenes’ (2016) o l’antologia de textos que va compilar a 'Libro de la mujer fatal’ (2009). Diguem que no ha pujat al carro en l’últim moment, i ara ha tornat a ficar el dit a la nafra de la desigualtat amb 'Monstruas i centauras. Nuevos lenguajes del feminismo' (Anagrama, 2018), un assaig precís i intel·ligent malgrat haver sigut escrit sense gairebé perspectiva en el temps, mentre s’encavalcaven els esdeveniments en els últims mesos: la multitudinària manifestació i la vaga feminista del 8 de març, la campanya del #Me Too (Jo també) i la rèplica de les intel·lectuals franceses, amb Catherine Deneuve al capdavant, contra les suposades “paranoies antimasculines” de les nord-americanes. I, per descomptat, també la sentència sobre ‘La manada’.

Patriarcat i neoliberalisme són dos conceptes que van de la mà, indissolubles l’un de l’altre

Fa una estona, abans d’asseure’m a escriure aquestes línies, escoltava a la ràdio la confirmació, per part del Tribunal Superior de Justícia de Navarra (TSJN), de la sentència de nou anys de presó per abús amb prevalença, que no agressió sexual. O sigui, la incauta Caputxeta, acorralada per cinc feres negres en un petita cambra, sotmesa a 11 accessos carnals per via vaginal, anal i bucal, s’hauria d’haver resistit amb la ferocitat d’una pantera perquè el delicte fos tipificat com a violació.

Algunes qüestions, com l’horripilant episodi de Pamplona, o que la bretxa salarial entre homes i dones assoleixi el 37% a l’altura dels 55 anys, cauen pel mateix pes de la seva rotunditat al sac del masclisme sagnant, però 'Monstruas i centauras’ va molt més enllà de les evidències. ¿Dir “membras” o “portaveuas” és una arma política, a part d’un engendrament gramatical? ¿Què amaga l’“apoderament”,aquesta paraula tan de moda? O bé, ¿és lícit parlar de feminisme amb els llavis vermells de carmí i un escot fins al melic? Doncs sí, totes les variants són vàlides si apunten en la mateixa direcció. La cerimònia dels Oscar, amb els seus lluentons i silicones, pot ser una plataforma formidable per visibilitzar el discurs i que vagi calant en la societat.

La dissecció de Marta Sanz és brillant perquè, amb la cella aixecada, s’instal·la en el dubte, en la desconfiança davant dels monolitismes. I entre els interrogants que es planteja esclaten com fogonades de llum algunes certeses. La primera: compte, que el capitalisme tendeix a fagocitar el que toca i pot acabar liofilitzant el discurs al convertir-lo en mercaderia. Alguna cosa d’això va passar amb Chimamanda Ngozi Adichie, el títol de l’assaig del qual 'We should all be feminists' (Tots hauríem de ser feministes) va acabar imprès en samarretes de Dior a 550 la peça.

Notícies relacionades

Per a l’autora —per a qui això escriu, també—, patriarcat i neoliberalisme són dos conceptes que van units, indissolubles l’un de l’altre, i sense una transformació radical dels sistemes de producció sembla molt difícil que s’hagin de demolir les desigualtats de gènere. En aquesta lluita, en aquesta transformació global, necessitem els homes al costat i no a la trinxera de davant. Campanyes com 'Denuncia el teu porc' poden convertir-se “en els mateixos aquelarres dels quals vam ser víctimes”. Aquest és el feminisme que vull abraçar, amb totes les seves contradiccions.

Arribo ja a les últimes línies de l’article. Sobre la taula, diversos llibres escampats de Marta Sanz. N’agafo un a l’atzar, el primer que vaig llegir, la formidable novel·la 'La lección de anatomía' (2008), i, com per art de màgia, apareix un vell punt de llibre amb una frase impresa: “El desig venç la por”. Un bon salconduit per transitar el camí que encara queda per recórrer.