Felicitats

Ahir a la nit em va trucar per telèfon un amic per demanar-me consell. Avui és l'aniversari de la seva dona i li havia compost un poema. Volia llegir-me’l perquè li donés la meva opinió abans de regalar-l'hi. Em vaig acomodar al sofà i li vaig dir que comencés a recitar-lo quan volgués. Va començar, amb la veu emocionada, a llegir el que li havia escrit. Els primers versos deien: “Sandra, adoro els teus ulls perquè són com dues valls”.

Jo escoltava en silenci, i només desitjava que no fos excessivament llarg. El meu amic va continuar: “Adoro les teves mans perquè són com flors suaus”. Entre vers i vers, l'home respirava emocionat. “Adoro les teves pestanyes perquè són com pinzellades del millor pintor”. Allò em començava a semblar molt cursi, però com era un acte d'amor, no vaig voler dir-l’hi. “Adoro els teus braços, perquè són com tiges de rosella. Adoro les teves celles, fosques i boniques. Adoro les teves cames, fermes com troncs de bedoll”.

Vaig començar a témer que repassés tot el seu cos, part a part, sense oblidar-se de res. “Adoro les teves ungles, que et queden molt bé quan te les pintes. Adoro els teus cabells, densos i bonics com una selva tropical. Adoro els teus llavis, fonts de pecat i de virtut”. Efectivament, el meu amic tenia previst enumerar totes les zones del seu cos. “La teva esquena és delicada i bonica. Les teves galtes, lluminoses com dies de primavera”.

Li vaig dir que estava molt bé i que segur que a la Sandra li entusiasmaria, però ell ni tan sols em va escoltar i va continuar llegint: “Els teus peus són fràgils com pètals de margarida. El teu coll és llarg i temptador”. Vaig tossir, donant a entendre que ja en tenia prou, però l'home estava tan emocionat que ni tan sols se'n va adonar. “El teu tòrax és fabulós. El teu caràcter és...”. Va fer una pausa que jo vaig interpretar com un canvi de pàgina. Va seguir: “El teu caràcter és...”. De nou una pausa. “El teu caràcter és, com ho diria, delicadet”.

El to del meu amic havia canviat sobtadament. “Delicadet per expressar un terme suau, perquè el cert, Sandra, és que tens un caràcter que tomba d’esquena”. No podia donar crèdit al que estava escoltant. “Jo, Sandra, he aguantat tot el que havia d'aguantar, però tens una manera de ser espantosa. Així que gairebé millor que ho deixem tu i jo”. Tots dos ens vam quedar en silenci uns segons, fins que el meu amic em va preguntar què m'havia semblat. Em vaig quedar sense paraules, vaig buscar què dir-li i només vaig poder deixar anar un “molt bé, molt bé, ja em diràs que li ha semblat”.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Quan vostè estigui llegint això, és probable que la Sandra ja hagi llegit el poema. Des d'aquí (ella és lectora d’EL PERIÓDICO) vull desitjar-li un bon aniversari.