L'empremta de Merkel a la UE

Angela Merkel, amb els seus 13 anys com a cancellera d’Alemanya, és la dirigent més veterana de l’actual Consell Europeu i ha adquirit el rang de líder ‘de facto’ de la Unió Europea (UE), per sobre dels dirigents oficials. Sota el seu mandat, Alemanya ha tornat a exercir obertament de potència política hegemònica europea per primera vegada des de la primera guerra mundial. Després de recolzar-se al principi en els presidents francesos Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy per canalitzar la seva política a la UE, Merkel no ha dubtat després a imposar les seves prioritats nacionals al conjunt dels estats i ciutadans europeus, relegant París com a membre aquiescent de l’eix franco-alemany.

El llegat de Merkel a la UE està marcat per la seva qüestionada política d’austeritat i l’accentuació de la preocupació identitària als països europeus després de la seva obertura de fronteres als refugiats el 2015. Merkel va contribuir decisivament a superar, amb el Tractat de Lisboa, la paràlisi institucional europea i recolza el reforçament de la política exterior i de defensa de la UE davant de la volatilitat i desconfiança que genera el president nord-americà, Donald Trump.

L’empremta més duradora de Merkel a la UE serà la política d’austeritat, imposada durant la crisi de l’eurozona. Aquesta política s’ha traduït en el Tractat del Pacte Fiscal i els vuit reglaments que regulen la política d’econòmica de l’eurozona, que estableixen un ajust permanent i que permeten a la Comissió Europea imposar les seves directrius automàticament als governs, si no hi ha una majoria qualificada de països en contra, gairebé impossible d’obtenir. Això ha desposseït els governs i parlaments nacionals de la seva capacitat de decidir la seva política econòmica i pressupostària, com comproven Espanya i Itàlia.  

La segona recessió

La política d’austeritat ha sigut criticada per la seva ineficàcia no només per premis Nobel d’Economia (Joseph Stiglitz, Paul Krugman) i una miríada d’economistes de tots països, sinó també per polítics, com l’expresident nord-americà Barack Obama. La política d’austeritat va enfonsar l’eurozona en una segona recessió després de la crisi financera del 2008 i ofega la recuperació, amb previsions de creixement cada vegada més baixes des del 2017 i inferiors a la mitjana de 1999-2008, segons les dades de la Comissió Europea.

A més d’incrementar la desigualtat social i la divisió entre els països, la política d’austeritat ha conduït al poder l’extrema dreta a Itàlia, com assenyalen l’economista Dominique Plihon i l’excap de la diplomàcia europea Javier Solana. Merkel va recuperar l’eslògan "No hi ha alternativa" de la ‘premier’ Margaret Thatcher, el mateix mantra que repetia el canceller alemany Heinrich Brüning (1930-1932) quan aplicava la política d’austeritat que va portar al poder el partit nazi, que abans del 1930 només rebia el 2,6% dels vots.  

L’actuació en l’àmbit europeu de Merkel s’ha caracteritzat per una estratègia d’"Alemanya, primer", com assenyala el politòleg Daniel W. Drezner i com confirmen la seva gestió de la crisi grega per protegir la banca privada alemanya i el seu veto a dotar l’eurozona d’un control polític democràtic. Durant la crisi de l’eurozona, Merkel va ser criticada amb duresa per figures alemanyes emblemàtiques, com el filòsof Jünger Habermas i el seu mentor polític, l’excanceller Helmut Kohl, a qui s’atribueix: "Està destruint la meva Europa".

Notícies relacionades

Merkel demana "unitat" entre els conservadors després de cedir el lideratge de la CDU

Naturgy: no tots els fons són iguals

Merkel també s’ha distingit a la UE per una política curtterminista, sense una visió global a llarg termini i caracteritzada per abordar els problemes de forma tàctica en funció d’avantatges polítics immediats i amb la mirada en els sondejos. Fins i tot el seu gest humanitari de l’obertura de la frontera als refugiats va ser en gran part fruit d’una lectura errònia de l’opinió pública alemanya, a partir dels gestos de solidaritat espontanis a les primeres arribades de refugiats. Els seus hàbits unilaterals van tornar a quedar de manifest, ja que ni va consultar el Bundestag ni els seus socis europeus, malgrat que la decisió afectava el conjunt d’alemanys i europeus.

Passiva davant Orbán

Merkel utilitza la defensa de les llibertats i els valors europeus en funció dels interessos polítics i les expectatives electorals. Va impulsar amb fermesa les sancions contra Rússia per la seva intervenció a Ucraïna i va remarcar la importància dels valors democràtics davant de Trump. Però Merkel ha estat passiva davant del desmantellament de la democràcia a Hongria pel primer ministre, Viktor Orbán, el seu soci en el Partit Popular Europeu, que des del 2010 ha modificat les lleis electorals per fer impossible la victòria de l’oposició, ha silenciat la premsa crítica i ofega les organitzacions cíviques.