Paraules estranyes

Fa uns dies vaig llegir un comentari sobre una novel·la d’un autor argentí en el qualun lector es queixava de les paraules “en argentí”que, deia, “li havien dificultat molt la comprensió del text” i demanava que el llibre portés una espècie d’advertència. Em va afligir aquest entossudiment davant de paraules que justament ens porten a escoltar altres veus i altres accents.

Quan treballava en l’ensenyament de l’espanyol com a llengua estrangera, tenia alumnes que, al llegir textos en la llengua que estaven aprenent, si topaven amb una paraula nova per a ells, aturaven la lectura, aixecaven la vista del paper, deien entre enfadats i consternats “no ho entenc” i abandonaven. Ni tan sols recorrien al diccionari.

A l’hora d’aprendre una cosa nova, no només llengües,un factor molt important és l’actitud davant d'allò desconegut. Aprendre un idioma significa haver d’enfrontar-se constantment a coses que no s’entenen o que s’entenen només d’una manera parcial.

Grau de tolerància a l’ambigüitat

En la didàctica de les llengües es parla del “grau de tolerància a l’ambigüitat”, és a dir, fins a quin punt una persona és capaç d’enfrontar-se a elements desconeguts sense bloquejar-se. Els qui són poc tolerants a l’ambigüitat necessiten moure’s en un terreny segur, controlant, i solen tenir més dificultats, perquè no hi ha res que sigui susceptible de ser dominat per complet; molt menys un idioma, amb totes les seves variants i possibilitats expressives. Per això, les persones que accepten el fet que sempre hi hagi una cosa nova, que no és necessari entendre absolutament totes les paraules per entendre una cosa, són les que, tot i que soni paradoxal, aconsegueixen entendre.

Si ens limitéssim a llegir textos en què sabem totes les paraules que utilitza l’autor, el nostre vocabulari mai s’enriquiria, llegiríem només sobre temes coneguts, perquè mai ens atreviríem adeixar entrar paraules provinents ja no només d’altres àmbits lingüístics, sinó també d’àmbits socials aliens al nostre, amb girs o frases fetes noves, amb argots característics... Tot això quedaria fora si ens entossudíssim a llegir únicament paraules que coneixem bé. O que creiem conèixer bé, perquè n’hi hauria prou que algú ens preguntés pel significat exacte d’algunes d’aquestes perquè ens adonéssim que tan bé, el que es diu tan bé, la veritat és que tampoc les coneixem. De manera que, si seguíssim estrictament aquesta pauta, el nostre vocabulari seria cada vegada més i més reduït. I amb ell, el nostre horitzó.

El millor és que, tot i que de vegades semblem entossudits a impedir-ho, la nostra ment està feta per pensar, i és capaç d’extreure el màxim d’informació, fins i tot dels enunciats més defectuosos.

Posem un exemple clàssic de manual de llengua, tot i que els mòbils i els navegadors aviat deixaran obsoleta la unitat en la qual aprens a preguntar en l’idioma que sigui “¿on és l’estació?”. Però, permetin-me aquest toc retro: posem que ho fem, que som en un país estranger, tenim coneixements rudimentaris de l’idioma, preguntem per la feliç estació i ens responen: «L’estació, oooo ggggecte i dos carrers grgrgrgrés a grgrgrgrgreta». Amb els fragments d’informació i el moviment de les mans, haurem extret suficient per moure’ns tot recte i dos carrers després a la dreta.

Quan aprenem una llengua estrangera entrenem la capacitat natural de fer inferències, de fer hipòtesi sobre allò que entenem a mitges. ¿Per què bloquejar-ho en la llengua pròpia?

Si en una pàgina d’una novel·la el personatge s’acosta a una parada, espera amb altres persones ipuja a un “porompompero”, tot i que aquest nom ens soni estrany, el més normal és que entenguem que es tracta d’un vehicle de transport públic, probablement un autobús. Alguns potser pensaran que potser podria ser un tramvia. Potser algun detall de l’escena, com sona o es mou el porompompero, ens en donarà alguna pista. Però el que en realitat importa és que pugem amb el personatge al vehicle que sigui, i no l’abandonem per sempre en una parada fent cua tan sols perquè pel camí hem ensopegat amb una paraula que no coneixíem.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Si busquem seguretat, ens perdem molt, totes aquestes paraules potser fosques però prometedores que ens estan esperant a les pàgines d’autors que venen d’altres realitats lingüístiques. Ens perdem altres mons i ens perdem altres veus. En definitiva, ens fem petits.

¡Ah! El porompompero tenia rodes.