Anar al contingut

LA CLAU

Ara per ara, millor no tocar-la

Ara per ara, millor no tocar-la

Enric Hernàndez

L'estigmatitzat 'pacte del 78' va crear una Constitució oberta i de tall federal gràcies a un ampli consens que, 40 anys després, tendeix a l'involucionisme

Tanquin els ulls i, tot i que els costi, imaginin la següent escena. Els socis del Govern enterren la destral de guerra i, sense renunciar als seus ideals ni a exigir la llibertat dels presos, entaulen un diàleg honest amb els grups de l’oposició. De les cessions i transaccions de tots emergeix per ampli consens una iniciativa audaç: el Parlament insta una reforma constitucional que, entre altres fites, estableix sota quins requisits i en quins terminis Catalunya podria votar el seu futur estatus polític, dins o fora d’Espanya. Res excèntric ni revolucionari; les cambres autonòmiques estan legitimades per promoure canvis de la Carta Magna.

La proposta catalana arribaria, pels volts del 2020, a un Congrés més polaritzat que mai: la dreta partida en tres –i el cavall de Pavía renillant al grup de Vox–, el PSOE acoquinat per l’onada patriotera, les esquerres barallades, l’independentisme a la seva i la governabilitat, en l’aire. Escenari poc propici per esperar que els partits obrin amb sentit d’Estat, últimament tan escàs en política com el del ridícul.

Fa 40 anys tots, franquistes i antifranquistes, reaccionaris i comunistes, van buscar el mínim comú denominador a favor del bé comú. Els hereus del règim van acceptar de mala gana una Constitució oberta i de tall federal que avui els nostàlgics exigeixen diluir o derogar. Els comunistes que ara denuncien el Rei emèrit com a membre d’una “organització criminal” van acatar la monarquia. I va abdicar de la secessió el catalanisme conservador que, passejat de bon grat durant dècades per dretes i esquerres espanyoles, ara abraça l’autodeterminació amb furor digne de més congruència.

EQUILIBRI DE FORCES

La generositat i les renúncies que van propiciar l’ara estigmatitzat ‘pacte del 78’ semblen improbables 40 anys després. Amb el vigent equilibri de forces i el que s’albira, o el canvi de la Constitució no concitaria el consens exigit o tendiria cap a la involució. La solució al conflicte català potser reclama a la llarga una reforma constitucional, però, ara per ara, millor no tocar-la.