Anar al contingut

anàlisi

Salvar Macron

Gustavo Garello

Salvar Macron

Cristina Manzano

Tant de bo el president trobi la via per reconduir la situació i si ho aconsegueix serà un bon pas per continuar allunyant els fantasmes de l'extrema dreta del poder, tant a França, com a Europa.

Molts comentaristes semblen delectar-se aquests dies amb la primera gran crisi del president francès, Emmanuel Macron. El gran negociador, l’implacable reformista, veu frenades, bruscament, les seves aspiracions de liderar França cap a una nova fase de progrés global. Els que van assistir amb recel a la seva arribada a l’Elisi confirmen així les seves impressions sobre el seu elitisme, la seva distància dels problemes de la gent normal i el seu pretès govern per als rics.

Però no és la primera crisi. Decidit a dur a terme el seu programa, i sabent que els canvis s’han de fer en l’arrencada de la presidència, França ha viscut una autèntica febre reformista: quan no feia ni un any que Macron havia arribat al càrrec, s’havien posat en marxa més de 32 reformes. Algunes d’aquestes, la laboral, la de la funció pública o la dels serveis ferroviaris, van fer sortir també desenes de milers de persones als carrers, però la capacitat de negociació del president, la seva fermesa, i la seva clara majoria parlamentària van jugar a favor seu. La diferència, ara, és que sí que és la primera vegada que ha hagut de recular. I no està clar que la moratòria anunciada sobre els preus dels carburants, el gas i l’electricitat sigui suficient per calmar els ànims.

Segons els amants de la psicologia política, ha hagut de ser un bon cop per a Macron, del qual els seus biògrafs destaquen que li costa admetre que s’ha equivocat.

La veritat és que la revolta dels ‘armilles grogues’ està servint per recordar alguns aspectes recurrents i per treure’n a la llum d’altres de menys coneguts.

Entre els primers, l’habitual resistència dels francesos a les reformes, sobretot a les que toquin el seu estat del benestar. És una societat històricament orgullosa, que continua fent gala d’haver conquerit al carrer drets que avui dia es consideren universals.

Perdedors i guanyadors

També la creixent bretxa entre els perdedors i els guanyadors de la globalització, incloent aquí els moviments ecologistes, les lluita per la igualtat de gènere i les batalles identitàries. S’ha volgut vincular a les diferències entre el camp i la ciutat, però no és cert que la pujada dels preus dels combustibles perjudiqui sobretot les zones rurals. Si de cas, augmenta la distància entre París i la resta.

Més nova és la constatació del difícil que és aplicar polítiques per a la sostenibilitat, fins al punt que s’estan convertint en l’objectiu de la batalla pobres contra rics. Igual que la globalització presumeix d’haver disminuït la desigualtat a nivell global, a costa d’augmentar-la a l’interior dels Estats, la introducció de mesures per reduir el canvi climàtic –els més vulnerables pateixen més els seu efectes– topa amb l’oposició dels menys afavorits en les societats occidentals.

Així mateix, la transformació de la indignació en formes de violència absents fins ara, juntament amb la presència d’elements d’extrema dreta i d’extrema esquerra barrejats en les protestes, suposa nous reptes per a les forces de seguretat.

Tant de bo que Macron i el seu Govern trobin la via per reconduir la situació, sense renunciar a l’objectiu final de complir els compromisos francesos amb l’Acord de París. Si ho aconsegueixen, serà un bon pas per continuar allunyant els fantasmes de l’extrema dreta del poder, tant a França, com a Europa.