Anar al contingut

Al contraatac

Les millors mares del món

Les millors mares del món

Milena Busquets

De vegades penso que hauria d'escriure una carta als meus fills explicant-los com els estimo, de quina manera indestructible, inevitable, absoluta i feliç. Però són molt més llestos que jo, crec que ja ho saben

El meu fill gran aquest dijous fa 19 gloriosos anys. Sé que el que està de moda en l’actualitat és fer-se fotos amb pinta malgirbada i dir que una és una mala mare (i a molta honra), però la veritat és que jo (i no voldria pecar de vanitosa, tot i que francament prefereixo els falsos vanitosos que els falsos humils) soc una mare formidable.

Com a amiga no soc res de l’altre món, com a nòvia crec que estic bastant bé, però com a mare, com mare soc la pera llimonera. Em sembla que és l’únic que he fet bé en aquesta vida (i no ho he fet sola, és clar): els meus dos fills. 

No és estrany, ja que m’hi dedico intensament. I perquè en realitat no és tan difícil: només consisteix a estimar, i estimar només consisteix a estar atent a l’altre i a respectar-lo.

A més, la majoria de nosaltres hem passat gran part de la nostra vida observant i depenent d’una mare, si hi ha un ofici que coneguem de prop, homes i dones, en el bo i en el dolent, fins i tot abans de tenir fills, és el de mare. D’altra banda, els únics que poden jutjar si som bones o males mares són els nostres fills, i no ara, d’aquí a 20 anys.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Jo amb prou feines cuino per als meus fills, mai els vaig portar al parcgairebé mai els ajudo amb els deures i mai els he obligat a fer-se el llit (ells sabran com volen dormir). No pretenc que siguin els meus amics, ni jo la seva amiga, m’encanta ser la seva mare. No necessito que m’ho expliquin tot, mai se m’ocorreria revisar les seves motxilles o els seus mòbils, han d’enamorar-se sols. Mai he intentat que es convertissin en versions juvenils de mi (vaig sentir una gran alegria quan el gran em va dir que volia estudiar Enginyeria de Telecomunicacions), no dirigeixo els seus gustos, no els obligo a llegir (quina idea tan boja obligar algú a llegir, els animo encaridament i repetidament, això sí), no comparteixen gaires de les meves opinions, no els he donat mai lliçons de res. A casa no sempre hi ha fruita i segurament passen massa hores jugant a l’ordinador i a la televisió (com que tenen bones notes, no em semblaria raonable intentar controlar a què dediquen el temps lliure). No fan karate i tampoc estudien xinès. No saben esquiar. Els vaig comprar un mòbil quan m’ho van demanar, bé, potser vaig esperar un parell de mesos per donar-li emoció a l’assumpte. Saben que hauran de treballar dur, però també saben que la vida és per disfrutar-la i no estar-se de res.

De vegades penso que abans que arribi la vellesa que tot ho transforma i tot ho espatlla (tot i que no sempre), els hauria d’escriure una carta explicant-los com els estimo ara, de quina manera indestructible, inevitable, absoluta i feliç. Però són molt més llestos que jo, crec que ja ho saben.