El mal ja està fet

El segon i esgarrifós debat electoral, convertit en una carrera a veure qui feia posava més por als seus votants, i aquesta ultima setmana de la campanya on tots van decidir convertir en protagonista un partit que fa dos mesos ni estava en la carrera, feien témer el pitjor. El mal ja estava fet, només quedava comprovar la mida de l’avaria.

Ignorant olímpicament els ensenyaments que li ofereixen els grans partits de dreta de mitja Europa, caiguts intentant competir amb petites formacions de dreta extrema a les quals han fet grans legitimant i blanquejant el seu discurs xenòfob i patrioter. Pablo Casado va decidir repetir els errors de Nicolas Sarkozy o Silvio Berlusconi. Albert Rivera es va resistir, però al final també es va llançar als extrems. Ni l’un ni l’altre saben el que han fet, amb la inestimable col·laboració de l’erràtica campanya de Susana Díaz. Des d’avui han perdut el control de l’agenda i els temps, una de les seves habilitats i fortaleses. Des d’avui, l’agenda política la marca la dreta extrema.

El pitjor d’Andalusia no és l’espectacular resultat de Vox, que suposa una desgràcia per a tots els altres, sinó haver acabat amb l’excepcionalitat espanyola. Si a Espanya la dreta extrema no havia aconseguit entrar en les institucions es devia al fet que, tant la dreta com l’esquerra, havien tingut el bon judici de no comprar la seva agenda i no donar-li joc. No es considerava els seus portaveus, ni se’ls atorgava rang d’actors rellevants; molt menys se’ls feia el favor de discutir o debatre unes propostes polítiques tòxiques que contaminen tot el que toquen perquè no es pot guanyar en xenofòbia a un xenòfob. Això s’ha acabat. La dreta ha sucumbit a un atac de pànic i l’esquerra s’ha deixat portar pel somni que Vox venia per dividir només el vot conservador. Gairebé tots van decidir regalar-li fins i tot els seus minuts de televisió, i en política, com en la vida, es recull el que se sembra.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Molts electors a dreta i esquerra que, en la seva vida, s’havien plantejat ni tan sols votar el genet Santiago Abascal segurament hauran decidit fer-ho després d’escoltar el mateix Casado explicar-los que Vox i el Partit Popular defensen el mateix i demanar-los que tornessin a casa, com si ja se n’haguessin anat. I si encara els quedava algun dubte, allà hi havia Ciutadans per dir-los que si votaven la dreta extrema també serien ben rebuts mentre Susana Díaz els recordava on era el veritable vot de càstig.

Si Casado pensa que ha passat el perill, s’equivoca. S’acosten turbulències en un PP que governa a mig Espanya i no sap si ara mateix els separa un mur o un pont de Vox. També hi haurà xafarranxo en un Ciutadans que no ha aconseguit el ‘sorpasso’ i ara pateix un competidor i un soci que no tenia; només Rivera podia convertir en un fracàs haver doblat el nombre de vots i escons. Però el dilema més seriós i urgent el té, sens dubte, Pedro Sánchez: ensurt o eleccions.