EL TEXT I LA TEXTA

Iniesta i els electrons

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp46072182 mas  periodioco  ilustracion  de  leonard  beard181130114537

zentauroepp46072182 mas periodioco ilustracion de leonard beard181130114537

Els parlaré d’Iniesta  d’aquí a un centenar de paraules. Però abans, per entendre la meva petita tesi, vull confessar-los una cosa. Per qüestions de feina, he de parlar davant de moltes persones. Des de fa temps utilitzo un truc que m’ajuda a fer-ho amb moltíssima naturalitat. En comptes de pensar que tinc davant 500 persones, imagino que només n’hi ha una, tot i que asseguda simultàniament a 500 butaques diferents. La sensació de nervis disminueix, i el que havia de ser una cosa terrorífica queda en una trobada íntima amb un individu multiplicat.

Vam veure el jugador a 'Salvados' passejant tranquil pel Japó entre la multitud, mentre que a Espanya això li feia vergonya.  Jo tinc la meva teoria sobre això 

Iniesta, ara sí. La setmana passada, en el programa 'Salvados', de Jordi Évole, vam veure el famós jugador passejant-se per un cèntric carrer del Japó. Tots s’apropaven a ell, li demanaven fotos, cridaven el seu nom, i ell estava molt tranquil. Va confessar que això, a Espanya, no ho feia perquè li feia vergonya, però que allà, al Japó, sense saber per què, no li costava en absolut. Quan vaig escoltar això, vaig recordar immediatament el meu truc de l’única persona repetida i vaig pensar que probablement aquesta era l’explicació. Per a un occidental, els japonesos s’assemblen molt entre si i, de manera inconscient, potser Iniesta caminava entre aquella multitud imaginant que era davant d’un sol individu clonat. Qui sap si un japonès famós, passejant entre nosaltres, estableix una pau semblant.

La unitat tranquil·litza

Podem processar l’opinió favorable o negativa d’un ésser humà aïllat, però ens costa fer-ho amb un grup de persones. Ens tornem insegurs perquè tantes variables se’ns escapen. El semblant ens calma, la unitat ens tranquil·litza.

Notícies relacionades

El genial físic Richard Feyman, al rebre el premi Nobel, va sorprendre a tothom amb una hipòtesi estremidora. Va plantejar la possibilitat que tots els electrons de l’univers fossin, en realitat, un únic electró. El cosmos, que imaginem escandalosament múltiple, quedaria així meravellosament simplificat. El que suposàvem que era una col·lecció de milers de milions de milions de partícules podria ser reduït a una única partícula situant-se simultàniament a tot arreu, recorrent l’univers a tota velocitat, com aquest nen nerviós del famós acudit dels trigèmins. De ser certa aquesta idea, ¡quina tranquil·litat, quin assossec saber que desapareix tot allò que és confús, complicat, i emergeix allò que és simple!

Els japonesos d’Iniesta, els electrons de Feyman, la meva gent a les seves butaques. O vostè, lector, que està llegint això a un bar, i al mateix temps a casa seva, i simultàniament al vagó d’un tren. Deixi de tenir por de l’opinió dels altres, perquè vostè i ells, potser, siguin la mateixa persona.