'Kentukis' o viure en directe

Un dels moments més enriquidors del meu ofici és la documentació per a una història. Llavors, una persona o un col·lectiu t’obre casa seva, el seu centre de treball, les seves vides i et permeten treure el cap a tots els seus racons, ja que comprenen que de la qualitat i del realisme del detall en dependrà el resultat artístic. Convius durant un breu temps i pots arribar a saber més coses d’aquesta gent que dels teus propis veïns. Igual de fascinant és quan prepares un rodatge i toca localitzar, és a dir, triar els espais reals on filmaràs els teus personatges de ficció. La gent t’exposa les seves llars, tafaneges sense fer cara que tafaneges i t’emportes, com si es tractés d’un viatge a l’estranger, una vívida impressió d’aquestes vides alienes. No hi ha gest més generós ni instructiu, ja que del que habitem es pot extreure la manera en què sentim i pensem.

Ninots mecànics que ens fan companyia

A 'Kentukis', la seva última novel·la, Samanta Schweblin juga amb una idea semblant: la de permetre voluntàriament que un estrany observi la nostra vida per pur entreteniment. Com els tamagotxis o els furbis que van estar de moda, els kentukis de Schweblin són ninots mecànics que ens fan companyia com a mascotes, però van un pas més enllà: els seus ulls són càmeres i qui els maneja des de la distància per control remot és un complet estrany que dota el kentuki de personalitat i voluntat. Així hi ha qui es compra un kentuki per convertir-se en amo i qui prefereix comprar el maneig d’un kentuki des del seu ordinador. La novel·la desenvolupa diferents relacions entre amos i kentukis. En continents i països molt distants, interactuen amb més o menys fortuna, i, com que són humans i no robots, no poden evitar enredar-se els uns amb els altres. De vegades sembla que tenen més interès els kentukis en la vida dels seus amos que els seus familiars i amics de carn i ossos, però és una impressió incerta, ja que el kentuki té l’avantatge de jugar-se poc en l’aventura. Com l’espectador de cine o el lector de novel·les, el que maneja el kentuki només participa en la vida del seu observat per una persona interposada des de la seguretat i el confort de la seva butaca i la seva pantalla.

'Kentukis' enganxa perquè posa en primer pla la nostra relació amb tots aquests dispositius dels quals ens servim. Fins als més innocus, com els braçalets que molts portem per conèixer el nostre nombre de passos diaris. Un invent útil per combatre el sedentarisme i prendre consciència de quant ens movem realment, però si un dia s’espatlla, ja sembla que no val la pena fer la caminada quotidiana. Els passos no quedaran registrats digitalment a cap banda i tens la sensació que l’esforç no haurà existit. Hem incorporat fins a tal punt la idea de mirar a altres persones o ser mirats, que sembla que necessitem una certificació externa de la nostra experiència per poder dir-nos a nosaltres mateixos que vivim; com si una vida íntima allunyada de la mirada col·lectiva i instantània, no valgués la pena ser viscuda per ser menys vida, menys intensa, menys coherent.

L’anhel de fer públiques les nostres vides

Notícies relacionades

El Sant Jordi més internacional

La moral de l’obra

Fer pública la nostra vida, fer que càpiga en una pantalla, en un àlbum digital de fotos o de dades, ens proporciona una fantasia d’ordre i de control, cosa que en uns temps en què res està assegurat, ni la feina, ni la vivenda, ni les relacions afectives i menys el futur, es torna més valuós. Ens permet creure que som directors i guionistes d’una pel·lícula permanent en la qual som també actors i personatges. Paral·lelament passa que l’experiència real, sense editar, sense retransmetre, la vida quotidiana, tan prosaica, carrinclona, tediosa, rutinària i repetitiva, es fa anodina, insignificant, ens decep perquè és pobre, amb la qual cosa tornem a encendre la pantalla on tot té més color i més contrast. És la vida editada i emesa en aquesta sala de projecció que no és un vell cine, sinó la xarxa.

Com el músic de jazz que improvisa i concentra els seus sentits en el moment present, volem viure en temps real, viure plenament. I per viure plenament, hem après que no serveix la solitud d’una sala d’assaig, sinó que l’energia es multiplica quan ens connectem amb l’energia dels altres, el públic per al músic, o la comunitat per a l’individu. Amb els seus kentukis, Schweblin deixa entreveure que potser aquest anhel per fer públiques les nostres vides i deixar-nos espiar sigui el consol d’una societat individualista, accelerada i fragmentada on tot canvia i gairebé res perdura, una crida desesperada a connectar amb els altres, tot i que estiguin darrere d’una pantalla.