Borrell, dignitat enfront d'odi

“D’aquí a 18 mesos deixaré el meu escó per tornar a la República catalana”, va afirmarGabriel Rufiánel desembre del 2015; uns dies després va voler ser més taxatiu i va declarar: “no hi ha pla b: 18 mesos al Congrés; ni un dia més”. El 2016 i el 2017 va reafirmar la voluntat d’estar el mínim temps possible a Madrid perquè “Catalunya ja és una República independent”. El març d’aquest any, fent balanç del que havia passat el setembre i l’octubre anterior, en lloc de reconèixer que no hi havia hagut referèndum de veritat ni independència, el diputat d’ERC va insistir que “la República es va guanyar de manera heroica l’1-O, es va proclamar el 27-O i el 21-D es va defensar”.

Així doncs, la pregunta salta a la vista: ¿per quèRufiánencara és a Madrid?; ¿per què continua de diputat en un país estranger si la República catalana “es va guanyar, proclamar i defensar”? Ni vostè ni jo ho sabem, però ell, sí: embutxacar-se cada mes 6.000 euros bruts i 1.800 més per a despeses, lliures d’impostos. No està malament com a ofici, perquè les seves intervencions al Congrés requereixen la mateixa preparació que els seus tuits.

Rufiánnomés parla per pontificar i insultar.El greu incident ambd’aquesta setmana ambJosep Borrell, de les poques figures que encara dignifiquen la política a Espanya, és l’exemple més sorollós del que significa el rufianisme: una patologia narcisista que necessita cridar l’atenció destil·lant bilis contra alguna cosa o algú de manera insistent. En aquest cas, contra un ministre català (i catalanoparlant) que fa anys que despulla les mentides dels separatistes, particularment refutant amb dades i arguments les falsedats econòmiques queOriol Junquerasha anat propagant.

ContraBorrellperquè és un home d’esquerres i europeista que sempre ha estat, sense complexos, al costat de Societat Civil Catalana, molt abans de la gran manifestació del 8 d’octubre. L’odien perquè s’atreveix a dir veritats com per exemple que "Catalunya està malalta" (¿algú encara en té algun dubte?), i que la ferida provocada pel populisme secessionista, abans de tancar-la, ha de ser curada ("desinfectada", va dir, analogia dolorosa per a les ànimes sensibles, però precisa), perquè, altrament, la febre rebrotarà.

El recurs de l’escopinada

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I per fer-ho només hi ha una fórmula: donar batalla a la propaganda independentista, explicant la veritat sense concessions (“Espanya és una democràcia plena, amb defectes, però per sobre de la mitjana europea”; “els catalans no estem maltractats fiscalment, sinó que paguem per renda i rebem per població”; “la secessió no és un dret en democràcia, ni el referèndum divisiu és solució de res”, etc.). Com queBorrell va respondre aRufián, al Congrés, amb gran dignitat, als separatistes només els va quedar el recurs de l’escopinada, tot i que només sigui en forma de temptativa; simulació que entre rialles ha sigut finalment reconeguda pel seu protagonista, el diputat d’ERCJordi Salvador.

Un gest carregat també d’odi. El que destil·lenels articles de Quim TorraQuim Torraen què afirma que “els espanyols només saben espoliar” o que “els castellanoparlants són bèsties amb forma humana”. Odi i supremacisme.