Anar al contingut
Gibraltar no és l'única roca

YVES HERMAN

Gibraltar no és l'única roca

Albert Garrido

Creix el nombre de socis de la UE que sospita de l'acordat en principi

El desgavell del 'brexit' ha sumat aquest dimecres una nova jornada de desconcertants declaracions creuades a causa de la cada vegada més manifesta inconsistència o insuficiència de les 585 pàgines destinades a garantir un divorci ordenat, avalat pels Vint-i-set i que Theresa May creu que podrà portar als Comuns sense més contratemps que els experimentats la setmana passada, quan el seu Govern va trontollar i van sovintejar les conspiracions de saló entre els diputats ‘tories’.

Perquè tal inconsistència fa créixer el nombre dels socis de la UE que desconfien de l’acordat en principi, de manera que Gibraltar no és l’única roca al camí, i ni tan sols està clar que els gibraltarenys se sentin confortats amb l’última promesa feta per May a la tribuna de Westminster: "Volem un acord que funcioni per a tota la família del Regne Unit, i això inclou Gibraltar".

Ja ha dit el Govern espanyol que considerarà insuficient una menció en la declaració política –en cap cas tindrà valor jurídic– si no va acompanyada d’una nova versió de l’article 185, particularment confús, que garanteixi a Espanya la iniciativa en tota futura negociació que afecti de forma específica Gibraltar. I no hi ha cap certesa que semblances símptoma de desconfiança no apuntin en altres governs d’aquí a diumenge vinent i que la firma de l’acord de principi passi a millor vida.

El simple fet que la primera ministra hagi viatjat a Brussel·les per rematar amb Jean-Claude Juncker detalls del text acordat amb Michel Barnier, el negociador de la UE, i la declaració política sobre la futura relació no deixa de ser un senyal intranquil·litzador, mentre creix a Londres la pressió dels euroescèptics que veuen en el pandimoni del 'brexit' l’ocasió ideal per aconseguir les regnes del Partit Conservador.

Si els governs europeus s’han mantingut fins ara raonablement units en la negociació del 'brexit' és a causa del seu convenciment que si algú s’ha d’empassar alguns gripaus, aquest és l’inductor de la destrossa i no els que mai van voler la separació. Quan Angela Merkel va amenaçar aquest dimecres de desentendre’s de la cimera de diumenge si en 48 hores no està tot lligat, aclarit i llest per a la firma, no va fer més que abundar en aquest sentiment, potser unànime –’rara avis’ a la UE–, que al final tothom sortirà perdent amb l’operació, però qui ha de cedir és el Regne Unit si no queda cap altre remei.

La divisió sorgida també en la Comissió Europea, que va fer impossible que donés per bo l’acord presentat per Michel Barnier apunta en la mateixa direcció: alguns dels requisits introduïts pels negociadors britànics semblen excessius o improcedents. Tot són penyals en la recta final d’aquest despropòsit, obstacles, carrers sense sortida, flaqueses de tot tipus per aconseguir una cosa impossible: que es consumeix la separació sense que ningú pateixi mal greu o si més no pugui presentar-se davant de l’opinió pública aparentant no haver-lo patit.