El risc de la falta de diàleg
Parlem encara que ens posem vermells
La incapacitat per parlar sol ser l'avantsala de la violència: l'extrema dreta ha inspirat el 74% dels assassinats per motius ideològics als EUA
fcasals45972427 opinion ilustracion de leonard beard181120182901
M’explicava recentment un professor de la London School of Economics una anècdota sobre una enutjosa situació que havia viscut a casa seva. Després de l’arribada d’uns nous veïns, van organitzar un berenar per conèixer-se. Un d’ells, per a sorpresa del professor, va decidir treure el tema del 'brexit'. “Va ser un moment molt incòmode, com si s’hagués posat a explicar-nos els seus costums sexuals”.
El vaig entendre perfectament. Vaig passar uns dies a Itàlia a l’estiu. Temia treure en qualsevol moment una conversa política amb els amics que anava fent a la Toscana. ¿Allotjaven un Salvini a les entranyes? Sabia que la màgia es podria trencar en qualsevol moment.
Discrepar s’està posant lleig. S’acumulen els temes dels quals és millor no parlar; una deriva anestèsica que només augmenta les nostres diferències. El que ens divideix als qui volen el 'brexit' i els qui volen continuar sent part d’Europa, o els qui volen trencar amb Espanya i els qui es planten, o els qui se sumen a l’ona de Donald Trump i els qui la contemplen amb terror, és més que una discrepància sobre un assumpte conjuntural: dissentim sobre l’arrel, les regles de la convivència i els valors essencials de les nostres societats. Semblem viure en planetes llunyans.
Desconnectar és gairebé impossible
Pedro Sánchez va assegurar a la tribuna del Congrés –no sabem encara amb quines conseqüències– que "trencava relacions" amb Pablo Casado, líder del principal grup parlamentari del Congrés. Curiosament, el líder del PP exigeix a Sánchez que "trenqui relacions" amb els independentistes, com si ignorar que hi són propiciés la seva desaparició. El germen essencial del procés democràtic exigeix intercanviar idees, fins i tot per abordar distàncies aparentment insalvables.
Pot ser que el ciutadà mitjà no visqui obsessionat amb la política, com ens passa als polítics i periodistes, però, en tot cas, l’actualitat s’ha tornat extraordinàriament invasiva. Desconnectar sembla impossible. Les xarxes absorbeixen, però lluny d’haver creat una espècie d’assemblea global atenesa, en realitat ens encapsulen en grups, retroalimentant les idees d’uns i altres, amb escassa capacitat de produir intercanvis i acostaments.
Prenguem la notícia del detingut per voler matar Pedro Sánchez com un senyal d’alarma
L’hostilitat de les xarxes reforça les mateixes visions. És paradigmàtica la cultura del clatellot. No hi ha res més valorat a la xarxa que una bona patacada dialèctica, una frase punxant que despulli el discrepant. En realitat és una mena de pretensió anul·ladora, un “tanca la boca” per poder continuar pretenent que certes idees no existeixen.
Sempre m’ha cridat l’atenció com els polítics a les seves xarxes socials difonen les seves intervencions parlamentàries i televisives aïllades, sense la resposta o pregunta de l’altra part. No els en culpo. Promouen els seus interessos. Però hem de reflexionar sobre el biaix a què indueixen les xarxes, que són cada vegada més el principal mitjà a través del qual s’informen els ciutadans. Capítol a part mereix la difusió de notícies falses, el desafiament del convencionalisme de les quals alimenta perversament la seva "viralitat".
Les elits semblen incapaces d’entendre el malestar social que està propulsant una gran onada de populisme al món. A la campanya presidencial de 2016, Hillary Clinton es va referir als votants de Trump com a "deplorables". Probablement no en coneixia cap. El vot de protesta ultra amaga drames i problemes socials universals que no desapareixeran penjant als seus líders l’etiqueta "populista".
N’hi ha un exemple bastant inspirador. Feia anys que la diputada danesa Özlem Cekic, nascuda a Turquia i d’origen kurd, rebia centenars d’'emails’ amb insults racistes. Els ignorava. Fins que un dia va decidir començar a citar-se a les cases dels seus detractors per prendre cafè. Va descobrir que no eren monstres de dos caps, sinó persones amb família, amb qui tenia coses en comú; fins i tot els seus prejudicis cap a "els altres" eren semblants.
Notícies relacionades"Si vols prevenir l’odi cal parlar amb la quantitat de gent més gran possible", explica Cekic en una conferència TED Talk.
La incapacitat per parlar sol ser l’avantsala de la violència. Entre el 2007 i el 2016, l’extrema dreta ha inspirat el 74% dels assassinats per motius ideològics als Estats Units. Prenguem la notícia del detingut per voler matar Pedro Sánchez com un senyal d’alarma i recordem la lliçó de vida de Jo Cox, la parlamentària britànica i europeista assassinada per un fanàtic abans del referèndum: "El que ens uneix és molt més del que ens divideix".
