LA CLAU

Persones excepcionals

El nou humanisme serà femení, allunyat dels herois basats en tot el que és cridaner i contundent

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp45890172 madrid 14 11 2018  politica  sesion de control al gobierno  181114123838

zentauroepp45890172 madrid 14 11 2018 politica sesion de control al gobierno 181114123838

¿Quan considerem que una persona és excepcional? En l’era de la hiperacceleració tendim a admirar tot el que és cridaner i contundentRufián, Iglesias, Abascal o Casado són herois del nostre temps, tot i que siguin en els antípodes ideològics. “Amb dos collons” que diria Solaris, l’entrenador del Reial Madrid. La tipologia dels herois evidencia l’esperit de cada època. Com més incertesa, més cotitza a l’alça aquella suposada contundència. El populisme té alguna cosa d’aquests trets. Com també tenen ho els taurons financers. Les persones veritablement excepcionals són una altra cosa. Són els que, per exemple, aconsegueixen barrejar el talent amb la bondat. El primer és una cosa que els ve donada, ja sigui per la genètica pel do diví o per l’atzar. En qualsevol cas, ho reben sense cap mèrit. El mèrit és, potser, en el que fan servir el talent rebut. La bondat, en canvi, depèn de la voluntat dels individus. Quan persones talentoses prenen el camí de la bondat és quan semblen tipus excepcionals. I precisament perquè ho són acostumen a passar desapercebuts. Es fan gairebé invisibles, tot i que resulten imprescindibles. I som tan gamarussos que no ens adonem de la seva importància fins que desapareixen. Aquest dilluns va passar, per exemple, alCongrés dels Diputats amb l’homenatge a Montse Oliva, aquella periodista tan intel·ligentsàvia discreta que des de fa un mes tots troben a faltar. Ens pot passar a qualsevol de nosaltres amb els nostres companys de feina, amb els nostres veïns, amb els nostres amics o amb el nostre germà. Els éssers excepcionals són a prop, ens n’aprofitem, els robem la seva intel·ligència, abusem de la seva bondat i gairebé mai els donem les gràcies, fins que ja no hi són. Som realment injustos.

Aquesta tendència a donar la nota a base de ser contundent passarà, perquè és l’últim cop de cua d’aquesta societat patriarcal de què ens estem desfent a la velocitat de la llum. El 8-M va marcar un punt d’inflexió. El nou humanisme és femení; se li haurà de buscar un nom.

Temes:

Congrés