Si té fronteres, no és cultura

Un dels eslògans de Metges Sense Fronteres de fa uns anys era una cita de Ryszard Kapuscinski: «La vida va de traspassar fronteres». És cert que hi ha persones per a qui la vida no va en absolut d’això, individus que han nascut i viscut en el mateix lloc durant tots els anys que han passat en aquest món, que no han hagut d’afrontar mai la necessitat d’anar més enllà dels límits que els han vingut donats de fàbrica, que no s’han vist mai abocats a la incertesa d’haver-se de qüestionar les estructures que regien la seva existència.

Estic segura que deuen ser una minoria, per poc que es tingui consciència es fa difícil no sentir les estretors de la realitat coneguda. Alguns pensaran que aquesta situació, la de no haver-se hagut de moure mai ni físicament ni mentalment, és una benedicció. A mi em sembla un panorama més aviat desencisat. Si alguna cosa ens ha fet evolucionar com a espècie, progressar de manera exponencial (tot i l’escepticisme recelós que ens amara avui dia), és que hi va haver algú que va gosar anar més enfora, explorar els límits del propi món, qui va tenir la valentia de ser pioner en el que feia. I aquest ímpetu pot ser individual o col·lectiu però ha eixamplat fins a l’infinit les possibilitats de tots, imaginàries o reals.

Notícies relacionades

Rosalía, abans de la gran explosió: així es va fer artista

Plorar de pena

L’art i la cultura són instruments poderosos per exercitar la capacitat de traspassar fronteres. La creació artística o és lliure o no és creació i en aquesta llibertat neix la pràctica de l’exploració, la indagació en terrenys fèrtils que escapen a la normativa taxonomista que encasella qualsevol experiència humana. L’art sempre ha estat una arma poderosa per subvertir la rigidesa, la petitesa asfixiant, les diverses cotilles social i la pervivència de morals castradores. És clar que també ha existit un art conformista, acomodatici que ha buscat no liderar el viatge cap al desconegut sinó reafirmar-se en la inconveniència d’apartar-se d’allò conegut, propi, definit, segur. És l’art que després ningú recordarà per estèril i innocu.

Rosalía ha desfermat passions de tota mena i les crítiques li han arribat des de bandes molt diferents però tenen en comú l’anhel de puresa, un anhel que crèiem superat però que segueix apareixent de tant en tant com un reflux indigest de temps ja caducs. El fundador del Taller de Músics, on va formar-se la catalana, ja va predicar amb prou insistència fa temps sobre l’absurda construcció d’una identitat catalana girada d’esquena a la resta de la Península. Defensava que el flamenc és tan català com la sardana i que els qui el consideren un gènere aliè han comprat el tòpic franquista que va instrumentalitzar-lo en favor d’una idea d’Espanya també rància i closa en ella mateixa. Amb tota la feina que ha anat fent el Lluís Cabrera és estrany que encara hi hagi qui defensi una Catalunya tribal i pura. No deuen haver llegit el seu llibre, titulat: 'Catalunya serà impura o no serà'.