Dues mirades

El riu

No hi ha força més indestructible que la fúria del riu quan recupera la llera abans eixorca i l'ultrapassa i pren possessió de la ciutat

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp45949166 girona   expectacio per la pujada del riu onyar al seu pas p181118220836

zentauroepp45949166 girona expectacio per la pujada del riu onyar al seu pas p181118220836 / Joan Castro ICONNA

He viscut quasi 30 anys de la meva vida a la vora d’un riu que, de tant en tant, emetia uns bramuls ensordidors, terribles i constants, el baix continu d’una cançó inquietant. Aquest riu, de natural tranquil i més aviat empobrit, de tant en tant es convertia en un gegant colossal i marronós que engolia tot el que tenia a l’abast, en una cursa sense fre, vigorosa i desaforada. En passar sota un pont de pedra que acostuma a ensenyar unes cuixes robustes, la fúria del riu les convertia en les potes pesades d’un elefant enfangat i immòbil. La visió d’aquell fenomen et corglaçava, i també el soroll, que era insistent i que dominava el registre sonor d’una ciutat en silenci, grisa i amb un cel encara plujós, amb l’amenaça certa del desbordament. «El foc té aturador; que l’aigua, no», deia la mare, i era cert, perquè no hi ha força més indestructible que la fúria del riu quan recupera la llera abans eixorca i l’ultrapassa i pren possessió de la ciutat.

Aquests dies ho he recordat, perquè l’Onyar (és aquest, el riu) ha augmentat 600 vegades el cabal habitual, que aviat és dit. Hi he tornat i l’he vist com aleshores, quan el pont era el paquiderm que s’enfonsava, quan troncs i branques jeien desolats a la riba o eren empesos riu avall. No hi ha memòria més poderosa que la de l’aigua. Líquida, marronosa, ho mèrica, engoleix la pedra amb la mateixa intensitat que t’empeny, entre brams de records, al no-res.