Anar al contingut

Aniversari del 20-N

Matar Franco

SUSANA VERA

Matar Franco

Olga Ruiz

Sembla que callem per no molestar i els que de veritat molesten lloen en veu alta i clara el dictador

Un any més, el calendari torna a arriba al 20 de novembre i en aquest país continuem sense matar Franco. Se’ns comença a fer tard. Portem 43 anys de prudència mal entesa, preparada amb un punt de covardia que ens impedeix arribar a l’objectiu final: matar el dictador. Que s’hagi mort no vol dir –ni de bon tros– que l’hàgim matat; per matar-lo es necessita una maduresa i un consens nacional al qual no acabem d’arribar mai. No es pot derrotar definitivament el dictador si el sac de complexos que carreguem continua pesant massa. De vegades tinc la sensació que ens movem, sí, però no avancem, ni ho farem fins que no siguem capaços de deixar anar el llast.

Per matar Franco no serveixen ni els pactes de silenci del passat, ni l’oblit conscient i forçat. Sembla que callem per no molestar i els que de veritat molesten lloen en veu alta i clara el dictador. Al llarg de tota la setmana, s’oficiaran 18 misses en diferents ciutats del nostre país per l’ànima del cabdill. No es pensin que són reunions de fidels semiclandestines, s’anuncien obertament en la pàgina web de la fundació que el venera, la que porta el seu nom i enalteix la seva figura en els nostres mitjans de comunicació.

El trasllat de les restes

Glorificar un dictador al nostre país és legal, perquè després diguin que Espanya no és diferent.  Però la qüestió és que, mentre passa això, la resta, que hauríem de ser tots, continuem discutint, sobre si és el moment de desenterrar-lo o no, sobre on s’hauria d’enterrar el seu cos, sobre si és urgent o no, sobre si hauríem d’oblidar i girar full... Continuem discutint sobre tot, no fos cas que ens posem d’acord en alguna cosa important, no fos cas que algú s’apunti el gol i la resta s’allunyi del seu nínxol de possibles votants... No fos cas que fem política.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Franco continua sent un saltamartí al qual sacsegem però sempre torna a la seva posició inicial, el problema és que la seva base semiesfèrica, aquesta que actua de contrapès, som nosaltres mateixos, els demòcrates, per contradictori que sembli. Per fer-lo bolcar, n’hi ha prou que deixem de sostenir-lo, tot i que ho fem de forma involuntària.

Aquest país necessita afrontar amb serietat d’una vegada per totes la llei de memòria històrica, sí, però amb la llei no és suficient. La memòria col·lectiva no és més important que la de cadascun de nosaltres. Fa uns dies, llegia en un article sobre salut neuronal, que no hi ha res més saludable per protegir la nostra memòria que conversar amb veïns, amics o familiars. ¿Hem parlat prou de Franco entre nosaltres? ¿Als nostres pares o avis els va guanyar el tabú que suposava, llavors? ¿A nosaltres ens ha guanyat el tedi? ¿Els guanya als nostres joves al considerar-ho un assumpte passat de moda? Parlem d’una vegada, expliquem-nos les nostres vergonyes, compartim els nostres horrors i errors. Només quan parlem entre nosaltres, sense la porta tancada, sense la veu baixa, sense censurar-nos, només llavors podrem matar Franco.