Polèmica aplicació de les noves tecnologies

Per la cara

Estem en el punt de reconquerir el nostre rostre com a espai de llibertat i desobediència davant el control policial mitjançant el reconeixement facial

2
Es llegeix en minuts
fcasals45874496 opinion  ilustracion de leonard beard181112182158

fcasals45874496 opinion ilustracion de leonard beard181112182158

¿Quantes vegades us han regalat coses o heu aconseguit avantatges ‘per la cara’? Siguin poques o moltes, sabeu que és una expressió que utilitzem amb freqüència per referir-nos a guanys fàcils o inesperats. El 2013 es va estrenar una comèdia discreta amb el mateix títol, que conjugava una compradora compulsiva amb la suplantació d’identitat d’un ric de la costa oposada dels Estats Units. I és que el rostre va d’això: de nosaltres, de qui som. És la carta de presentació que ens fa reconeixibles, familiars i identificables. A més, els nostres trets són un llibre obert a la nostra història i el nostre ésser. Revelen infinitat de coses com el nostre origen geogràfic, la nostra edat, una mica del caràcter i fins i tot si hem tingut una vida més o menys feliç.

Un control infal·lible

Les faccions dibuixen un mapa únic i immutable de la nostra fisonomia i aquesta és la base del reconeixement facial: ubicar determinats punts (contorn d’ulls, front, nas, llavis...) i computar la combinació de distàncies entre tots aquests nodes. Cada persona, una composició genuïna i intransferible, que a més varia poc amb el pas del temps. Això ho converteix en una eina d’identificació i control infal·lible, una cosa que ha seduït per complet el Govern xinès. Centenars de ‘start-ups’ estan liderant des de Pequínl’aplicació de totes aquestes tecnologies. Actes quotidians com anar a comprar, pagar un cafè o anar al metge ja són possibles sense efectiu ni targetes. Tampoc faran falta passaports per embarcar en un avió. I tot per la cara.

Aquestes càmeres que ja reconeixen qui ets, s’estan entrenant per llegir també com et sentsquè penses, quines són les teves preferències sexuals o quan creues en vermell. Fa uns dies ‘The Economist’ va llançar una simulació on explica el funcionament d’aquest desplegamentd’ulls electrònics que mai descansen, tot ho veuen i ho analitzen. D’això se’n diu hipervigilància. Tot i que el reclam és fer societats més eficients, sanes i segures, la realitat és que és el més semblant a tenir un policia per cap.

Notícies relacionades

I si no, que els ho diguin als uigurs de Xinjiang, el banc de proves més granuigurs de Xinjiang. En aquesta regió viuen 12 milions de musulmans –minoritaris si considerem els 1.400 millons d’habitants a tot el país– sota repressió militar. Per posar un exemple: quan una persona s’allunya 300 metres de casaseva, el sistema de càmeres alerta les autoritats. Penseu a quina distància teniu la feina, l’escola, el vostre restaurant preferit o els vostres familiars. Si tardeu més de cinc minuts a peu, alerta assegurada.

Davant d’això, el més normal és terroritzar-nos invocant George Orwell i creuant els dits perquè no ens arribi. O adonar-nos que estem més a prop d’això del que pensem. En qualsevol cas, si el peatge és el nostre rostre, sempre podem crear una nova moda de complements facials com pedaçosmàscares o nassos postissos. Estem en el punt de reconquerir les nostres pròpies faccions com a espai de llibertat i desobediència. Així mateix, per la cara.