Coves i algoritmes

Fa uns dies es va publicar a “Nature” la troballa d’unes pintures rupestres en unes coves de Borneo, amb una antiguitat de, com a mínim, 40.000 anys. Es tracta d’uns bous vermellosos i de l’empremta d’unes mans, en una composició figurativa que sembla que és la més antiga de les que fins ara coneixem. Les han comparat amb el 'Gernika' de Picasso, sobretot pels bous i per les mans enlairades, com si demanessin clemència. És una cova de pedra calcària que ens demostra que un ésser humà del Paleolític va decidir fugir de la realitat (o endinsar-s’hi) per mostrar-nos-en l’essència, la representació, que era tan real (i més perdurable) que la pròpia evidència del que estava pintant. Un ésser humà o uns quants, perquè això no ho sabrem mai i perquè el concepte d’autoria no apareix fins molts segles després i, tot i això, es dilueix, enmig de tallers, còpies, tendències i deixebles, fins al Romanticisme.

Aquests mateixos dies s’ha subhastat un quadre – “Retrat d’Edmond de Belamy” – que no ha estat pintat per cap artista sinó per una màquina (un algoritme, en diem ara) que ha recollit informació de més de 15.000 retrats fets al llarg de la història i n’ha extret una peça híbrida i fins i tot atractiva, subjugant i enigmàtica. Tampoc no en sabem l’autor. De fet, no hem avançat gaire. Potser resulta que tornem al Paleolític. Això sí, per aquest retrat n’han pagat més de 400.000 dòlars. El progrés té aquestes coses.