La independència és cosa seva, senyories

Comencem per una afirmació radical i certa. Si avui un jutge a Espanya no és independent serà perquè no li ve de gust. La llei li garanteix la independència i els sobren els recursos per defensar-la. Si la justícia espanyola s’ha polititzat ha sigut perquè ses senyories ho han permès i els ha sortit a compte. No ha sigut el sistema d’elecció dels membres del govern de la justícia qui l’ha convertit en un altre escenari per a la confrontació partidista, amb el dret com a dany col·lateral, víctima del foc amic. La veritable raó s’ha de buscar en els governants que han preferit deixar la política en mans dels jutges a assumir el cost de gestionar-la, però també en el desig d’alguns magistrats per fer carrera i fer política des de la seguretat i el confort de la seva posició jeràrquica.

Plantejar com una suposada excepcionalitat espanyola la dicotomia entre jutges bons i professionals, que volen fer la seva feina amb independència, davant de polítics dolents i intervencionistes que els ho impedeixen, resulta tan barroer com fals. A cap país democràtic rellevant es manté un sistema d’elecció deixat exclusivament a ses senyories, com pretén Ciutadans. Si alguna cosa hem après és que existeix un fenomen encara pitjor que el partidisme de les forces polítiques: el partidisme de les associacions judicials.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

La selecció del Consell General del Poder Judicial a través d’una votació de l’òrgan que representa la sobirania popular, el Parlament, no només reforça la seva legitimitat democràtica, sinó que actua com un mecanisme de control imprescindible davant dels excessos corporativistes. A Europa predominen els sistemes d’elecció mixtos, amb una quota triada pel poder legislatiu i una altra pel judicial, al Regne Unit els nomenen el ministre de Justícia i sa graciosa Majestat, als EUA els proposa el president i a Grècia els designen per sorteig; en cap d’aquestes democràcies regeix, com aquí, la presumpció de culpabilitat sobre la dependència dels elegits. En primer lloc, perquè a cap primer ministre se li acudiria per exemple, deixar l’assumpte escocès en mans d’un jutge. En segon lloc, perquè la independència representa la millor manera de fer carrera judicial, no la subordinació.

És cert que la posada en escena del nostre sistema resulta manifestament millorable. A banda dels requisits fixats per llei, s’hauria d’establir un sistema d’audiències públiques que transcendeixi les negociacions discretes en despatxos tancats. Només així es podrà eliminar la imatge de mercadeig entre partits, tan fàcilment manipulable per demagogs a dreta i esquerra. El mateix es pot dir respecte a l’elecció del president. No es tracta de la idoneïtat del candidat; Manuel Marchena és un jurista conservador però dialogant i el seu nomenament porta com a conseqüència una renovació que equilibra el tribunal del procés. Es tracta de deixar que l’elegeixin els vocals i no convertir en cap altre nyap una votació legitima, útil i democràtica.