Batalla incerta en les eleccions de la UE

La nominació aquest dijous del conservador alemany Manfred Weber com a cap de llista del Partit Popular Europeu (PPE) per a les eleccions del maig del 2019 suposa l’arrencada de la batalla per la Comissió Europea i el Parlament Europeu. Weber i el PPE parteixen com a favorits per obtenir el cobejat càrrec de president de la Comissió Europea, el màxim poder polític dins de la Unió Europea (UE). La cancellera alemanya, Angela Merkel, aspira que aquest lloc clau sigui ocupat per un conservador alemany per mantenir l’statu quo  en la política econòmica europea en els pròxims cinc anysl’statu quo  i evitar qualsevol reforma que pugui implicar un cost per a Alemanya.

Però la fragmentació més gran del pròxim Parlament Europeu que auguren els sondejos, exigirà al candidat a presidir l’Executiu comunitari un pacte per disposar del suport com a mínim de tres grups parlamentaris per assolir els 353 vots que requereix la seva ratificació per majoria absoluta en una Cambra amb 705 eurodiputats després de la sortida del Regne Unit de la UE. Un fracàs del candidat amb més vots en els comicis donaria peu als caps d’estat i de Govern delsVint-i-set a proposar-ne, per majoria qualificada, un altre d’alternatiu, susceptible d’aconseguir el suport parlamentari requerit.

Els sondejos pronostiquen als populars la pèrdua de 44 escons, una mica menys que els 57 que perdrien els socialistes, i així els dos principals grups de l’Eurocambra quedarien reduïts a 177 i 134 diputats. Els sondejos estimen que les diferents forces euroescèptiques podrien superar els 170 escons, una quarta part de l’hemicicle.

Austeritat

Les eleccions es produiran en un context de menor dinamisme econòmic, agreujat per la política oficiald’austeritat. El creixement en el tercer trimestre d’aquest any a l’eurozona respecte al trimestre anterior es va limitar al 0,2%, la meitat que en els dos trimestres anteriors i menys d’un terç que en el quart trimestre del 2017, segons Eurostat. La Comissió Europea estima que l’eurozona creixerà el 2019 l’1,9% (0,2 punts menys que aquest any) i encara menys el 2020 (1,7%).

Davant la reduïda participació en els comicis europeus (l’abstenció va superar el 57% el 2014), el vot del malestar per la creixent desigualtat, precarietat i empobriment pot tenir encara més pes i donar un nou impuls a la ultradreta, que ja forma part dels governs d’Àustria, Itàlia, Bulgària i Eslovàquia, que condiciona l’agenda política del govern danès i que lidera l’oposició a Alemanya.

La UE no vol aprendre les lliçons de la història i oblida que la política d’austeritat del canceller alemany Heinrich Brüning del 1930 al 1932 va propulsar l’èxit electoral del partit nazi a Alemanya, tal com detalla el recent estudi Austerity and the rise of the Nazi party de Gregori Galofrè-Vilà, Christopher Meissner, Martin McKee i David Stcukler. La política d’austeritat aplicada a Itàlia i l’incompliment per part del Govern socialdemòcrata de Matteo Renzi de la seva promesa d’un gir econòmic expliquen el triomf electoral de la Lliga (ultradreta) i del Moviment 5 Estrelles (populisme alternatiu), assenyala l’economista Dominique Plihon.

Influència ultra

Weber i el PPE, escorats cada vegada més a la dreta davant el seu retrocés electoral, assumeixen en el seu programa part de les reivindicacions ultres com el rebuig de la immigració, obliden el malestar sociolaboral i fan pinya amb l’autoritari primer ministre hongarès, Viktor Orbán, que ha eliminat la premsa crítica i ha modificat les lleis electorals per fer impossible una victòria de l’oposició.

Notícies relacionades

Berlín busca el màxim poder a la UE

Naturgy: no tots els fons són iguals

El virtual cap de llista socialista, l’holandès Frans Timmermans, actual vicepresident de la Comissió Europea, representa els mals que han enfonsat els socialdemòcrates, una força política potent a la UE abans d’assumir el dogma econòmic neoliberal. El Partit Laborista holandès de Timmermans es va desplomar en les eleccions del 2017 i va obtenir menys del 6% dels vots, després de recolzar en el Govern de Mark Rutte les polítiques d’austeritat i les retallades. El Partit Socialista holandès (esquerra radical) i Els Verds, van obtenir cada un un 60% més de vots que els socialdemòcrates de Timmermans.

La incògnita és si el president francès, Emmanuel Macron, cada vegada més desaprovat a França, aconseguirà avançar en la seva estratègia de trencar els partits Popular i Socialista, sostraient dirigents i grups nacionals tal com va fer en les eleccions franceses del 2017. De moment, només ha aconseguit el suport de partits conservadors aliens al PPE, com ara Ciutadans, mentre que Renzi, després d’enfonsar el seu partit a Itàlia, ara coqueteja amb trair els socialistes europeus i alinear-se amb un front macronista.