IDEES
Michael Caine és avi de Rosalía
undefined45759009 bilbao spain november 04 rosalia performs on stage duri181105182350 /
Una vegada el novel·lista Anthony Burgess va dir que "la joventut es considera a si mateixa sàvia de la mateixa manera que un borratxo pensa que està sobri". O que controla.
Burgess no era adolescent quan va afirmar això, tot i que segur que pensava que tenia més raó que una talla de sant. El que tenen de bo els adolescents és que normalment els importa poc que els més grans els donin la raó. El millor és que el temps els la donarà a ells quan aquells que els la treien agonitzin. L’únic dolent és que quan ells siguin grans ja no seran adolescents. I, per tant, pensaran que els adolescents del futur no tenen raó.
És més disculpable un adolescent que creu que no envellirà, que un vell que no recorda que va ser adolescent
L’altre dia em vaig escapar a veure al festival In-Edit el documental My generation. Narrat per Michael Caine, relata l’explosió colorista del Swinging London en els 60, quan, per primera vegada, aquella estranya classe social anomenada adolescència, sorgida de la runa de la segona guerra mundial, va desafiar un sistema de classes més rígid i emmidonat que el coll de la camisa d’un banquer de la City. L’alta burgesia, fins i tot la noblesa, va veure com una nova aristocràcia pop, sovint composta per músics o models o actors de classe obrera, els robava titulars i esclats.
Caine, que és el meu avi tot i que ell no ho sàpiga (ho vaig decidir als 15 anys quan vaig veure 'Alfie'), explica que el seu pare era peixater. Ell va decidir dedicar-se a una altra cosa, malgrat l’alarma familiar, perquè no li agradava l’olor a peix. El meu pare es va avançar una generació, quan li va dir al meu avi paleta i a la meva àvia camperola que ell seria "mecànic dels que no s’embruten" (ho va fer amb la vista posada en l’amo de l’única empresa gran de la regió, que vivia just al davant). Jo em dedico a escriure i les meves mans només es taquen de retolador Pilot.
Els adolescents acostumen a tenir raó perquè seu és el futur que els la donarà. Això ho sabem fins i tot gràcies a ‘Teenage. La invención de la juventud (1875-1945)’, el llibre de Jon Savage que aborda l’adolescència d’èpoques prèvies al rock and roll i que per fi una editorial (Desperta Ferro) ha tingut la valentia de traduir al castellà. Es poden equivocar en els detalls, però, no, en el fonamental del seu relat. Gairebé tot allò que els adults dels 60 consideraven alarmant està normalitzat ara. Fins i tot els regidors del PP es deixen créixer meleneta.
Tot això val per als primers adolescents i per als actuals 'millennials'. Quan passa el temps, la saberuda anàlisi sociològica es veu, en retrospectiva, com a mera enveja. Ho hauríem de recordar tots. Com quan algú critica el màrqueting de Rosalía, però no s’estranya de les cançons de Dylan en anuncis de bancs. És més disculpable un adolescent que creu que no envellirà, que un vell que no recorda que va ser adolescent L’adolescent no és un projecte d’adult. L’adult és el que queda de l’adolescent. O, millor: la rutina de l’adult és el que queda de la passió adolescent.
