La lliçó

Hi ha conferències avorrides o dinàmiques. Conferències interessants o menyspreables. Conferències que continuaran en la memòria i conferències que oblidarem just quan sortim de la sala on es fa la conferència. I després, hi ha conferències ballables, que és una variant de les xerrades sobre un tema amb la particularitat que les il·lustracions no s’exposen en un 'power point', sinó que s’ensenyen a través del cos de qui fa la conferència. No són gaire habituals, és cert, però fa uns dies, al Teatre de Salt, la ballarina Cristiana Morganti en va fer una: 'Moving with Pina'. És una barreja estranya –sorprenent, seductora, magnètica– entre la devoció de la deixebla cap a Pina Bausch i la necessitat d’ensenyar quina era la seva poètica. De transmetre el seu llegat, al Tanztheater Wuppertal, a força de disseccionar els moviments ('Moure’s amb Pina') que la mestra dibuixava.

Només un exemple. Abans de començar un assaig, els ballarins s’havien de col·locar, a les fosques, als seus llocs. Caminaven a les palpentes. L’espectacle encara no havia començat. Pina interromp l’assaig. Els passos que havia escoltat li transmetien la idea que els ballarins no estaven en situació. Els alliçonava perquè el preàmbul era deficient. El rigor estricte de la creació, la precisió en el moviment, són les regles que permeten transmetre l’emoció. L’art no existeix si no hi ha control. Aquesta és la lliçó fonamental.