Temps de pluges
Un paraigua de pastor
Fa anys em van deixar en herència un paraigua de pastor. És senzill, negre, lleuger i amb un mànec de fusta, ple d'osques de tempestes passades.
trump-umbrella /
Fa anys em van deixar en herència un paraigua de pastor. És senzill, negre, lleuger i amb un mànec de fusta, ple d’osques de tempestes passades. Quan l’obro a poc a poc, per no espantar ningú amb tanta negror, es converteix en una campana protectora. Tot i que sempre ha treballat a la ciutat, sovint penso que fa mig segle havia protegit un pastor de veritat, i llavors m’imagino un home al mig d’un prat verd, amb el paraigua a la mà, quiet mentre vigila el ramat de bens sota una pluja constant i bonica, d’aquesta que sap ploure. He d’admetre que aquest paraigua meu no es mulla gaire sovint, només quan la pluja arriba amb tanta força que es mereix una resposta contundent, com aquests últims dies.
Si no l’obro gaire, és perquè ho veig com un tresor i em fa por perdre'l. Un dia, temps enrere, els paraigües es van fer més petits i automàtics, més esquelètics, i de sobte els que eren grans i amples, sofisticats en els colors i les estructures, van passar a ser un senyal de poder econòmic i esnobisme de nou ric. Allà dins hi cabien dues persones, però es veia de lluny que no sabien portar-lo igual que els pastors o els capellans. L’últim exemple que recordo és el de Donald Trump, fa uns dies: pujava les escales del seu avió, protegit per un paraigua negre, i quan va arribar a dalt no sabia com tancar-lo. Solució: deixar-lo al terra, obert, convençut que ja se n’ocuparia algú. Una bona metàfora del seu menyspreu pels efectes del canvi climàtic.
De fet, el paraigua obert, desmembrat, amb les barnilles trencades, i abandonat al mig del carrer, és també una imatge per explicar el món actual. No han caigut quatre gotes i els carrers de Barcelona ja s’omplen de venedors a la recerca de turistes poc previsors. Per cinc euros els venen paraigua d’un sol ús que algú ha fabricat a la Xina. Una ràfega de vent i s’espatllen tan de pressa que no tenen temps ni d’oblidar-lo en una botiga o un cafè, que és el que cal fer amb els paraigües quan un està a l’estranger. Per això els abandonen amb ràbia en ple carrer, com una ofensa.
