Somnis i malsons

Ho va dir Albert Batet, en rèplica a Inés Arrimadas, en el debat de política general, el passat 3 d’octubre. “El xiringuito més gran que s’ha creat amb el procés són vostès”. Evidentment, Ciutadans no és un xiringuito, sinó un partit de cap a peus. Però aclarida aquesta notable excepció, l’afirmació del portaveu de JxCat és ajustada, sobretot si substituïm la forma pronominal “s’ha creat” per “hem creat”. En efecte, la tensió plebiscitària de les eleccions del 27-S del 2015 va tenir com a resultat col·lateral que per primera vegada des del 1980 el primer partit d’oposició en el Parlament no pertanyia a la tradició del catalanisme polític. El pas següent, en els comicis del 21-D del 2017, va situar aquest partit com a primera força. No es tracta d’un ascens en clau ideològica i programàtica –Cs i el PDECat s’han assegut fins ara en el grup liberal del Parlament Europeu–, sinó identitària.

El somni de la independència alimentava el malson de la secessió. No és només un problema de lleis, constitucions, estatuts o reglaments. És, abans que res, una qüestió de filosofia. Per a uns, la independència, de la mà de l’anomenat 'dret a decidir', eral’expressió màxima de l’ideal democràtic; per a d’altres, la secessió era sinònim de “divorci polític” (el teòric Allen Buchanan 'dixit'), el mal menor quan la fallida de la convivència resulta irreversible. Una fallida política, però també cívica i, fins i tot, emocional. El federalista Stéphane Dion ho resumia així: “L’ideal democràtic encoratja tots els ciutadans a ser lleials entre si. En canvi, la secessió exigeix que trenquin la solidaritat que els uneix. La secessió és un exercici rar i inusitat en democràcia pel qual s’elegeix, entre els conciutadans, aquells que es vol conservar i que es vol transformar en estrangers”.

Una utopia en negatiu

Somni i malson. Utopia i distopia. A l’enyorat professor Francisco Rubio Llorente –un dels constitucionalistes espanyols més oberts en la qüestió catalana– em remeto. Ho va dir en la seva última conferència a Barcelona, el 3 d’octubre del 2013: “La idea d’una Catalunya independent no em sembla una utopia, sinó una distopia”, és a dir, una utopia en negatiu. Feta aquesta advertència, al terreny de la filosofia política, va parlar el Rubio Llorente jurista: “D’acord amb la interpretació generalment acceptada de la nostra Constitució, la seva reformabilitat no té límits substancials, sinó només procedimentals. En conseqüència, el propòsit d’aconseguir que una part del territori [...] es constitueixi com a Estat independent és un objectiu constitucionalment lícit, sempre que no es pretengui assolir-lo al marge de la Constitució”.

Els promotors del procés no només van plantejar una utopia que era viscuda com una distopia per molts dels seus conciutadans, sinó que van optar per imposar-la per la via unilateral. El resultat, de portes endins, és que es va trencar el consentiment: el contracte social que estava a la base del catalanisme. I, de portes enfora, va acabar de trencar el pacte constitucional que s’havia esquerdat el 2010 amb la sentència de l’Estatut. La via unilateral ha donat arguments als partits que es disputen l’espai de centredreta a cops de bandera (PP i Cs) i als quals propugnen fins i tot la liquidació de l’Estat autonòmic (Vox).

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En aquest context, només si una àmplia majoria de forces catalanes són capaces de recuperar el projecte compartit del catalanisme polític, de recompondre un espai de tolerància, pluralisme i civilitat com el que va dibuixar Thomas More a la seva illa d’Utopia, només així podrem evitar una doble distopia, un doble malson. El català, amb un viatge a Ítaca en què, com en la tragèdia d’Homer, l’heroi arriba sol al seu destí i els seus companys moren pel camí. I l’espanyol, amb la fractura dels consensos que van crear el pacte constitucional de fa ara 40 anys i el ressorgir la dialèctica guerracivilista.

En el pla social, un sector de la ciutadania aposta per superar aquesta dualitat. Així ho reflecteix l’enquesta publicada per aquest diari en què una majoria dels catalans mostra el seu cansament davant de l’alternativa dual –independència o statu quo– i s’inclina per negociar una millora de l’autogovern (56%). En hores molt més negres que la present, Gaziel va escriure el següent en les seves 'Meditacions en el desert': “En la lluita salvatge entre tesi i antítesi, ha de succeir la síntesi. I aquesta ens falta del tot: la tercera Espanya que refundi la roja i la blanca. La tercera Espanya, no combatent, sinó pacificadora i reconstructora”. També la tercera Catalunya.