Anàlisi

No hauria d'haver arribat al Suprem

La judicialització del contenciós sobre qui ha de pagar l'impost de les hipoteques reflecteix un enorme fracàs de la política

2
Es llegeix en minuts
lainz45764130 madrid  05 11 2018  concentraci n frente al tribunal supremo181105155106

lainz45764130 madrid 05 11 2018 concentraci n frente al tribunal supremo181105155106 / JOSE LUIS ROCA

Finalment, el Tribunal Suprem ha decidit que els impostos de les hipoteques vagin a càrrec del clientimpostos de les hipotequesclient, eliminant l’opció de la retroactivitat que tant aterria la banca i els responsables econòmics del país. El capítol s’ha tancat, però, si no escarmenten banca i política, s’obriran nous episodis.

I és que aquesta qüestió no s’hauria d’haver judicialitzat mai.  Que sigui el Suprem qui decideixi si les despeses hipotecàries corresponen al client o a la banca, o si aquesta ha de rescabalar centenars de milers de famílies, reflecteix un enorme fracàs de la política. Corresponia a la política regular de manera clara, i més en un àmbit tan bàsic coml’accés de les famílies a la vivenda.

Posició predominant de la banca

La necessitat d’una millor regulació deriva de la mateixa concepció d’una llei hipotecària que ve de 1861. En aquells temps, la relació de forces entre el banc i l’hipotecat era molt semblant, doncs ni la banca de mitjans del XIX tenia el poder que té en els nostres dies, ni era una família d’ingressos mitjans qui sol·licitava la hipoteca, sinó que ho feia algun gran industrial o terratinent. La llei s’elabora a partir d’una presumpta igualtat entre les parts contractants, que no es dona en els nostres dies. Malgrat posteriors ajustaments, aquesta concepció encara persisteix, i és la raó de fons de les demandes dels consumidors: en el moment de constitució de la hipoteca, una de les parts, la banca, abusa de la seva posició predominant.

Al seu torn, aquest despropòsit es dona en un entorn social que desconfia del sector financer, ja sigui per l’hecatombe generalitzada de l’última dècada, o per males pràctiques viscudes per molts ciutadans. Aquests dies, en defensa de la banca s’argumentava que la sentència podia comprometre-la fins al punt de fer inviable alguna entitat, una cosa que no pot permetre’s la nostra economia. També que el sector s’havia sanejat, i que no es pot mesurar tota la banca de la mateixa manera.

Notícies relacionades

Tot això és cert, però dubto que aquests arguments convencin la ciutadania. ¿Pot acceptar-ho un mileurista que veu com, per exemple, fa pocs dies el president d’un banc es jubila amb un fons de pensions de 80 milions? ¿Es pot diferenciar una entitat de l’altra, quan el sector opta per mostrar-se com un bloc homogeni? Havent-hi bancs que, per exemple, han evitat els desnonaments, no entenc per què el ciutadà no pot conèixer aquesta informació. La defensa gremial acaba per deteriorar el prestigi de tots.

Tornada a la política. Molts ciutadans tenen la sensació que la política és captiva de les finances. No m’estranya. Podria citar molts exemples que expliquen aquest sentir ciutadà, però cap de tan paradigmàtic com el protagonitzat pel president socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Preguntat, per un periodista, en el moment més agre de la crisi, si estaria disposat a considerar la dació en pagament, la seva resposta va ser: “No, perquè perjudicaria el sector financer”perjudicaria el sector financer. Cap comentari ni matís addicional. Voluntat de punt i a part. Doncs no, punt i seguit. I seguirà.