La mentida

Una vegada llegides amb deteniment les conclusions provisionals de la Fiscalia (un diumenge gris i desagradable, aspre i ventós), s’arriba a la conclusió que darrere de la freda aparença legal del llenguatge jurídic s’amaga una voluntarietat ideològica, un innominable desig de convertir l’acció política en objecte criminal. Això és gravíssim, i no m’estranya que hi hagi veus que proclamin que el judici serà una llosa per a la democràcia espanyola, una autèntica prova de foc que conté, en el mateix desenvolupament de la vista oral, el perill d’una decantació del sistema vigent. Poca broma. Les conclusions tenen unes quantes perles que conformen el collar de prejudicis i desitjos de revenja de l’Estat: les mentides reiterades, l’al·lusió indocumentada al "no passaran" de la guerra civil que només es pot entendre des de la mentalitat feixista, l’afany de parlar amb insistència de "vandalisme", "crispació" o "hostilitat"...

Però hi ha un detall molt interessant que, de fet, és el fonament d’aquest document tan trist. Parla de la independència "d’aquesta part del territori nacional", una "finalitat que van estar a punt d’aconseguir". ¿No havíem quedat que tot era virtual i fals i enganyós i que no hi havia ni estructures d’estat ni res de res? Els únics que creuen que va ser una cosa seriosa són els fiscals. És un bon motiu de reflexió. Necessiten dir que la independència era imminent. Aquesta és la primera, la gran mentida, del judici.