¿Eixamplar la base o la cintura?

Ensenyo les cartes des del principi. Crec que el que hem d’eixamplar no és la base, sinó la cintura, és a dir, augmentar la capacitat d'arribar a acords, i per tant de cedir, per desbordar els límits d’un debat sobre tants per cents d’una pregunta binària sobre el sí o el no a la independència de Catalunya. No es tracta de voler deixar tothom mig insatisfet, sinó de la urgència de recuperar l’espai per al debat.

I és en aquest sentit que vull fer una reivindicació de l’equidistància. No és que hi hagi la mateixa distància entre els dos extrems del debat, és que tots som producte de les nostres trajectòries vitals i dels nostres anhels i a vegades estic d’acord amb uns en unes coses i no en unes altres, i viceversa. I em sembla que no sóc jo sola, per bé que no es visualitzi en les adhesions indiscutibles que exigeix avui la comunicació política.

Fa estona que un nen que tot just camina xala empaitant el seu propi cotxet. La mare el segueix enjogassada, com jo, només amoïnada per la integritat de les plantes i la resta de pacients de la sala d’espera, que correm el risc de ser atropellats. “No pateixis que tenim nets” diu una dona gran des de darrere meu. Com tants cops en els últims mesos, una anècdota petita em retorna al “tema”. Fa mesos que arrossego la sensació que primer es va perdre l’empatia i després la percepció de reciprocitat.

Respecte institucional

Ensenyo de nou les cartes. Amb el respecte institucional i personal que tinc pel president de la Generalitat, m’adreço a ell perquè és el nostre màxim representant polític i a qui li toca pilotar aquest trajecte. És evident que està lògicament legitimat per portar a terme el projecte polític que acordin les forces que li donen suport, però també té una responsabilitat en el conjunt del país que passa al meu entendre per treballar en la creació de majories. Em costa veure com reclama diàleg, mentre li diu al president del govern espanyol que se li ha acabat el crèdit polític (ja?) i fa una crida a la mobilització permanent un any després de la l’intent proclamació de la República. Fa tan sols unes setmanes que deia a la televisió pública allò de “em nego a acceptar que no tinguem la majoria social suficient [per a la independència]; la tenim.” Com que no? En el que depèn de nosaltres, deixem d’actuar a cops de proclames i recuperem el teixit de les relacions interpersonals, primer en la intimitat si cal i després a la llum del dia i en el marc de les institucions, si pot ser, per reduir distàncies entre fets i paraules. Hipèrboles, gesticulacions i desqualificacions no serveixen per res, atreuen a les minories més convençudes i creen rebuig en la majoria.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Torno a ensenyar les cartes. No tinc respostes a com fer tot això mentre seguim tenint a la presó set representants polítics i dos líders socials en espera de judici des de fa un any. Torno a invocar, si de cas, el dret a la meva particular equidistància. Crec en la necessitat de respectar les lleis i en el principi de la separació de poders, però quan la injustícia és flagrant crec que és la nostra obligació forçar els canvis i portar fins a l’extrem tots els mecanismes que permetin canviar les lleis que donen cobertura legal a aquesta situació el més aviat possible. Modestament demano que cadascú exerceixi les seves responsabilitats. Qui ho pugui demanar que ho demani. I qui ho pugui decidir que ho decideixi.

Malgrat algunes decisions polítiques precipitades i imprudents que van dur a l’1 d’octubre, i la ràbia per l’error descomunal de la resposta, enyoro del 3 d’octubre la sensació que allí es van forjar els consensos del 80%, que ara es dibuixen a l’entorn de tres lluites compartides: la reivindicació dels drets d’expressió, manifestació i participació; la necessitat d’establir una taula de diàleg que dugui, en les condicions que calgui, a un referèndum que dirimeixi la vinculació entre Catalunya i Espanya; i el convenciment que el sistema polític d’una monàrquica heretada ha de deixar pas a un sistema de representació que garanteixi la sobirania a la ciutadania. ¿Per què no seguim a partir d’aquí? Els despropòsits judicials sostinguts segueixen a ulls clucs un relat predeterminat injust, però en aquest 80% que compartim nosaltres tenim la capacitat de construir nous consensos que ens permetin avançar plegats i un espai d’ambició infinita per a l’avenç social. En els marges del 20% restant hi ha un temps per a qualsevol debat, des del respecte a la diversitat. I això demana cintura. Fins i tot ara. Sobretot ara.