Manuel Valls i les elits

Davant la insidiosa acusació de ser “el candidat de les elits”, Manuel Valls es va deixar anar fa uns dies dient “doncs sí, però de totes les elits: econòmiques, polítiques, socials i culturals”, i va afegir, “de les elits d’ahir però sobretot de demà, perquè una ciutat com Barcelona les necessita”. El contraatac de l’exprimer ministre francès revela que som davantun polític que no s’amaga. En la seva resposta queda clar que les elits són necessàries, però que no poden circumscriure’s a l’àmbit econòmic ni caure en l’endogàmia. Una societat dinàmica requereix elits en tots els camps, seleccionades pel seu mèrit i esforç, persones amb noms i cognoms que liderin el progrés general. Massa vegades tendim a reduir-ho tot a la voluntat de la gran burgesia com a classe rectora. Però a Catalunya, si alguna cosa ha mostrat el procés, és la seva actitud timorata i pusil·lànime, incapaç de liderar res. Fa uns mesos, Valls es va encarar en un sopar amb un grup d’empresaris i gent distingida de la societat catalana per les seves moltes pors. Els va dir que si no compleixen la seva funció són només un “club de petulants i rics” i que tot el que havia passat amb l’absurda deriva secessionista és perquè, a part de plorar per les cantonades, no havien fet res. Per ser el polític de les elits, no està malament la reprimenda.

Des que fa una mica més d’un mes va anunciar la seva candidatura, Valls s’ha convertit en el rival a batre. Ada Colau el vol convertir en “el candidat dels poderosos”. Ernest Maragall l’acusa de ser “l’home de Madrid”. En realitat, comuns i republicans confien a governar junts amb l’ajuda d’un tercer. Ara ja sabem que la figura de Valls polaritzarà la campanya municipal. Tant és així que Xavier Trias, influent encara en el PDECat, diu als seus interlocutors que si l’ex primer ministre francès queda primer al maig, els postconvergents haurien de votar Colau per frenar la seva arribada a l’alcaldia. Populistes i separatistes temen Valls perquè és dels pocs polítics catalans amb sentit d’Estat. La seva victòria a Barcelona ho canviaria tot.