Anar al contingut
Trump i l'amenaça nuclear

nualart

Trump i l'amenaça nuclear

Pere Puigdomènech

La comunitat científica ha d'acceptar la seva responsabilitat en la carrera armamentística, que els pactes van frenar

El President dels Estats Units Donald Trump ha anunciat que denunciarà el tractat sobre armes nuclears intermèdies signat l’any 1987 entre els Estats Units i la Unió Soviètica. El seu argument és que Rússia no l’està complint i que els Estats Units han de desenvolupar-ne de noves. És possible que tingui raó en algun punt, però tot allò que ens porti a una nova cursa en la producció d’armes nuclears és una mala notícia.

Les armes nuclears són la pitjor amenaça que té la població humana en el planeta. La cursa d’armament que es va desencadenar a partir de mitjans del segle passat va portar a diferents països a fer proves d’explosions nuclears i a adquirir milers de bombes disposades a atacar l’enemic potencial a partir de coets, submarins o avions. La capacitat de destrucció va arribar a un nivell tal que el seu ús hauria potser implicat la fi de la població humana allà on fos en el planeta. Era una situació tan absurda i terrorífica que es van anar signant diferents tractats de limitació d’armes i el nombre de bombes en l’actualitat és molt inferior al que hi havia fa trenta o quaranta anys.

El programa Manhattan

La comunitat científica té que acceptar la seva responsabilitat en aquesta situació. És ben conegut que una famosa carta dels físics Albert Einstein i Leo Szilárd a l’Agost de 1939 dirigida al President dels Estats Units Franklin Roosevelt va ser l’inici del programa Manhattan que va acabar resultant en la construcció de les primeres bombes atòmiques. Einstein i Szilárd estaven preocupats per la possibilitat de que el règim nazi, recolzat sobre la important recerca  alemanya en Física, acabessin produint la bomba. Diverses raons van impedir la construcció d’una bomba atòmica nazi, però la bomba americana es va fabricar i malgrat les pressions dels científics, alguns dels quals van abandonar el projecte Manhattan, la bomba es va utilitzar per dos cops al Japó.

Acabada la Guerra Mundial el moviment antinuclear es va estendre entre la població i entre grups rellevants de científics, però no va evitar que es produís una cursa als armaments nuclears entre els Estats Units i la Unió Soviètica seguits per el Regne Unit i França. Països com Xina, Índia, Pakistan, Israel i darrerament Corea del Nord van seguir el mateix camí augmentant el perill d’una proliferació de les armes nuclears que podria crear una situació de risc important en el món. Des d’aleshores hi ha hagut més de 2000 proves d’armes nuclears i fins l’any 1980 algunes s’han fet a l’atmosfera. Segons les organitzacions contràries a elles, poden haver-hi actualment en el mon unes 15000 armes nuclears de les quals els Estats Units i Rússia en tenen 1800 en estat d’alerta.

El número d’armes nuclears ha anat disminuint des dels acords de limitació d’armes nuclears dels anys 80, però encara el seu número representa un perill molt gran tant per a les possibles poblacions atacades com per a la població humana en el seu conjunt. Una explosió atòmica implica llançar a l’atmosfera una gran quantitat de material radioactiu que té efectes importants sobre la salut de la gent arreu del món. Si un accident relativament limitat com el de Txernòbil va arribar a afectar a un nombre important de gent arreu d’Europa, el llançament de bombes seria de proporcions molt més grans. Les paraules dels actuals dirigents dels Estats Units i de Rússia indiquen que aquestes armes s’utilitzarien amb el propòsit de crear grans nivells de destrucció i sabem que aquests efectes no es poden limitar en l’espai i poden mantenir-se en l’ambient durant molt de temps.

La utilització d’armes de destrucció massiva com són les armes nuclears no té sentit en un mon que proclama els objectius de pau que tots els països han signat en les convencions de les Nacions Unides. No hi ha cap manera d’utilitzar-les com a eina de defensa, són només eines de destrucció de l’enemic. És cert que els efectes que van produir les dues bombes llançades contra el Japó en 1945 han estat un motiu essencial per a la dissuasió del seu ús. Els darrers 30 anys diverses convencions han evitat la proliferació d’aquestes armes i la disminució del seu nombre. Caldria anar cap a una abolició total d’aquestes armes i no fer passos enrere en el seu control. És possible que els actuals tractats puguin ser millorats, però denúncies unilaterals, com s’ha vist, només porten a augmentar els nivells d’agressivitat i en temes com aquest no s’hi pot jugar de cap manera.