Anar al contingut

ANÀLISI

Els orfes de Merkel no tenen pla

HANNIBAL HANSCHKE

Els orfes de Merkel no tenen pla

Carlos Carnicero Urabayen

La gran crítica que pesarà sobre la cancellera als llibres d'Història és que va fer massa poc i massa tard

Una fotografia del Time el desembre del 2015, en el número de la revista que va elegir Angela Merkel com a personatge de l’any, il·lustra bé la seva trajectòria. Està d’esquena a la càmera, amb una jaqueta blau clar, envoltada d’homes de vestit fosc, alguns dels líders més poderosos del planeta: Obama, Renzi, Hollande, el japonès Abe... Tots la miren amb atenció. Aquell any va començar el seu declivi. 

Si alguna cosa ha caracteritzat els anys de Merkel és la seva capacitat de situar-se en el centre de les discussions, sobretot a Alemanya, però també a Europa. Una actitud imbatible per dominar el terreny de la política. El problema és que cap fórmula és eterna, ni tan sols la de Merkel, que és la líder europea que més anys fa que és en el càrrec (des del 2005). El segon problema és que aquest centre, caracteritzat per la defensa dels valors de la democràcia liberal, fa aigües a tot Occident.

Merkel va créixer a Alemanya de l’Est, un país de 16 milions d’habitants atemorit per uns serveis de seguretat que amb 274.000 agents ho controlaven tot. Fins que en va complir 35, l’any que va caure el Mur de Berlín, no va conèixer la llibertat. La seva biografia dona compte dels passos lents de la història cap al progrés.

Demagògia i immigració

"Sempre hem sabut que les coses tarden a arribar, però estic cent per cent convençuda que els nostres principis al final prevaldran", va dir el febrer del 2015. Putin havia envaït Crimea l’any abans, sacsejant els records de la guerra freda. Al novembre uns terroristes van propiciar una matança a París. La crisi grega continuava candent. Però cap d’aquests temes marcaria tant la seva sort –i la del continent– com la seva decisió d’obrir les fronteres a un milió de refugiats sirians.

No hi havia un pla europeu d’acollida sobre la taula i quan es va voler acordar després, va ser impossible. Des d’aleshores, la immigració domina l’agenda política i nodreix de demagògia els ultres que van arribant al poder en un insuportable i desbordant comptagotes: Àustria, Itàlia, Hongria, Polònia... Després dels resultats electorals de Hesse de diumenge, la ultradreta alemanya té representació en tots els parlaments regionals i lidera l’oposició al govern central. A l’altre costat de l’Atlàntic hi ha Trump i Bolsonaro.

La gran crítica que pesarà sobre Merkel als llibres d’Història està resumida en el conegut euromantra: va fer massa poc i massa tard. La cancellera va tenir a Europa més poder que cap dels seus antecessors, perquè Alemanya va esquivar de forma espectacular la crisi que va triturar la resta, sobretot al sud, però no ho va aprofitar prou per fer passos valents en la construcció europea.

En tot cas, la seva anunciada retirada evoca gran orfandat en la nova generació de líders, amb el francès Emmanuel Macron al capdavant. El vertigen davant de les urpades ultres és àmpliament compartit, però no hi ha sobre la taula un diagnòstic i un pla d’acció clar a Europa per assegurar que, com deia Merkel, al final prevalguin els nostres principis.