Un malson 'orwel·lià'

D’un temps ençà es respira un aire sulfúric de profecia. Ens embolica una atmosfera de perplexitat i desesperança que s’acosta bastant a la distòpia que va pintar George Orwell a ‘1984’, amb la seva policia del pensament i la distorsió sistemàtica dels fets. Sembla que la història s’hagi posat a rodar de nou sense que estigui clar encara cap a quin racó de l’infern s’encamina. La democràcia s’esquerda. El món, tal com el coneixíem, trontolla. Hi ha inquietud a l’ambient, però també gent que es pregunta què està passant. I potser per això, a la cerca d’algun agafador o resposta, s’explica l’èxit de la recent Biennal de Pensament Ciutat Oberta, una proposta de l’ajuntament que ha seduït sobretot gent jove, aquests ‘millennials’ a qui se’ls va fer creure que l’ascensor social funcionaria: “Tu estudia i esforça’t, que arribaràs lluny”. Mentida.

Alfombra vermella als populismes

Els nascuts a la segona meitat del segle XX ens adormim sobre els llorers. Ho vam donar tot per fet. La democràcia liberal, els drets humans, el principi de l’asil i la protecció dels més vulnerables mitjançant el matalàs de l’estat del benestar. Semblava impensable tornar enrere després de la terrible lliçó apresa a Auschwitz i Hiroshima. I, no obstant, sovint resulta aterridor el paral·lelisme que tracen els experts entre el període d’entreguerres i l’actual conjuntura: la Gran Depressió de 1929 va fer que grimpessin els totalitarismes, el feixisme i l’estalinisme, d’igual forma que la fallida del gegant financer Lehman Brothers, el 2008, va disparar la crisi mundial i va posar l’alfombra vermella als populismes i a aquest home anomenat Donald Trump. A la incertesa d’aquella època cal afegir en aquesta la revolució hipertecnològica i el canvi climàtic. Déu n’hi do.  

Als dos costats de l’Atlàntic, proliferen els assajos que intenten posar ordre al caos, explicar què dimonis està passant, com el de Madeleine Albright, Madeleine Albright, ‘Fascismo. Una advertencia’ (Paidós). Qui va ser secretària d’Estat durant el mandat de Bill Clinton, la primera dona en ocupar el càrrec, equipara l’inefable president nord-americà amb Mussolini, del qual va copiar fins i tot la retòrica: quan Trump parlava durant la campanya de “drenar l’aiguamoll” de corrupció en què s’havia convertit Washington, estava calcant l’expressió utilitzada per Il Duce, “drenare la palude” a l’advertir que la seva missió era la de “trencar els ossos dels demòcrates”. Escriu Albright: “Así fue cómo empezó el fascismo en el siglo XX: mediante un líder magnético que explotaba la insatisfacción generalizada prometiéndolo todo”.

Exagera. Trump no és Mussolini ni carrega sobre la seva esquena, com Hitler, amb la invasió de Rússia ni amb els sis milions de morts a les cambres de gas. Pot ser que no li correspongui l’etiqueta de feixista al peu de la lletra, però els símptomes de la deriva autoritària són alarmants: manipulació de la veritat (les ‘fake news’ amb les quals tant li agrada ventilar com no li convé), odi al diferent, hostilitat envers els immigrants (aquell mur atroç contra els mexicans, el registre de musulmans amb què va amenaçar), retallada de les llibertats civils, mordasses a la premsa, el nacionalisme de melic, la misogínia. “Cada època té el seu feixisme: els seus senyals premonitoris s’evidencien a tot arreu”, va escriure Primo Levi.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Trump no és l’únic salvapàtries, per desgràcia. També hi ha els casosd’Hongria  (Viktor Orban), Turquia (Erdogan),Turquia Rússia (Putin), Holanda (Geert Wilders), el Brasil (Bolsonaro), Alemanya (l’ultranacionalista AfD), la Gran Bretanya (Nigel Farrage i el ‘brexit’) o la perillosa entesa internacional que aspiren a crear Marine Le Pen (França) i Matteo Salvini (Itàlia). Per acabar-ho d’adobar, aquí van aparèixer els amics de Vox amb la seva consigna ‘trumpiana’: Fem Espanya gran de nou.

¿Per què recorre Occident aquest espectre fosc? ¿Estan els principis democràtics en perillde mort? La memòria és curta. S’oblida sovint que els totalitarismes van beure de la font de la desesperació, de l’enorme fissura entre rics i pobres. Ara les desigualtats són punyents, i la recuperació econòmica de què es vanten les elits financeres no es filtra a les capes inferiors. Tot és mercat, mercat, mercat. Estem fins i tot pitjor que abans de la patacada: s’ha instal·lat la pobresa laboral (‘Kellys’, repartidors de menjar a domicili, teleoperadors, subcontractes) i cada vegada més gent ha de marxar a viure a la perifèria de les ciutats perquè els lloguers són impossibles. Diguin el que diguin, la purga de l’austeritat no funciona per als de baix, i és en aquest caldo de cultiu en què neixen la por i el recel als immigrants “que ens treuen el que és nostre”. Llevat que Occident reconstrueixi la cohesió social i corregeixi les desigualtats causades pel neoliberalisme, correm el perill de no poder salvar de la democràcia ni els mobles.