El procés interminable

No és exacta la desagregació del’independentisme en dos blocs, el pragmàtic il’irreductible. En un costat de la línia divisòria, hi ha els qui considerenl’1-O  com una fita històrica, però no com un referèndum homologable. En l’altre, els que tan sols esperen el moment per complir el mandat i fer efectiva la república, de cop i volta i amb molta sort. Esperen el moment tot i que diuen que el preparen. El primer bloc, realista en l’anàlisi de la situació, opta per estratègies adaptatives. El segon és divers i camina dispers. Al mig, el PDECat.

Els pragmàtics estan liderats d’una manera clara i decidida per ERC. Tot i que cada vegada són més les veus del PDECat que es decanten per una posició similar, el partit postconvergent es troba davant d’una difícil opció, ja que abandonar l’ambigüitat en un sentit comporta enfrontar-se a Carles Puigdemont i en l’altre posar-se a les seves mans per desaparèixer. ¿A quin bloc pertany doncs el PDECat? Mentre no deixi de tenir un peu a cada costat, la divisòria quedarà desdibuixada i no es podrà establir.

Si Puigdemont estira massa el seu partit, el pot perdre, tot o una bona part. Però mentre no es decideixi a provocar l’estrebada final, ell mateix quedarà atrapat en l’ambigüitat. Per això la CUP l’ha plantat, perquè el seu espai inclou massa elements de l’altre bloc, infiltrats, captius o fins i tot oportunistes. Per això la Crida neix tocada, si no enfonsada: com a moviment popular és redundant ambl’ANC; com a nou artefacte polític, hauria de fagocitar el PDECat, però peix petit no menja peix gran. No es pot unificar l’independentisme sota el signe de la imminència del pròxim assalt. No es pot ser alternatiu als partits i complementari dels partits. En lògica cartesiana no es pot creure i no creure alhora que l’única assignatura pendent de l’independentisme és fer efectiu el mandat de l’1-O. En lògica criptoprocesista, sí. Els irreductibles demanen un recompte en forma de convocatòria electoral. Mentre es mantingui l’ambigüitat, el recompte serà fictici, perquè es tornarien a posar al mateix sac els que s’ho creuen i els que actuen ‘com si’ s’ho creguessin.

Si Puigdemont manté l’ambigüitat, s’anirà desacreditant, tant per als pragmàtics com per als irreductibles. Si s’inclina pel PDECat, és a dir pel pragmatisme, hauria de desactivar la Crida i seria el blanc de les ires de l’Assemblea. En aquest cas, l’independentisme passaria de tres formacions polítiques a quatre: PDECat, ERC, la CUP i la nova opció Crida-ANC-primàries. Si Puigdemont renegués del pragmatisme, hauria d’expulsar el PDECat del seu paradís, amb el mateix resultat de quatre opcions, però amb ell com a padrí de la quarta i contra el PDECat, contra ERC i contra el seu vicari Quim Torra. O sigui, que Puigdemont ha perdut la iniciativa i el control del calendari. En teoria manté les regnes, però no les pot utilitzar perquè s’hi ha lligat les mans. Al menor moviment, s’arrisca a quedar en una posició molt malmesa.

La predicció més plausible és doncs que es mantingui en l’ambigüitat, com una estàtua al centre de l’amalgama, no del bloc perquè no ho és, formada pel PDECat, l’ANC i la Crida. Tot i així, el risc de ruptura no és menyspreable. Es veurà a Barcelona: si en l’espai que no cobreixen ni ERC ni la CUP s’enfronten dues candidatures, el fracàs de Puigdemont com a líder partidista serà evident.

Notícies relacionades

Els exconsellers presos del PDECat demanen als militants que s'integrin en la Crida

La Crida de Puigdemont es planteja ser un partit malgrat el recel del PDECat

El PDECat no es dissoldrà, i cal veure si se sotmet a unesprimàries obertes on pugui guanyar un enemic dels partits. En l’altre extrem, si Jordi Graupera no encapçala una candidatura beneïda per Puigdemont, el moviment radical que l’ha impulsat el maleirà. Quan es galopa a cavall d’un tigre, no és gaire aconsellable descavalcar. A hores d’ara la solució teòrica ideal d’un tiquet Joaquim Forn-Jordi Graupera, un pragmàtic empresonat i un irreductible desenfrenat, és inacceptable per als dos i immenjable per a tercers.

Sigui per hegemonia incontestable dels pragmàtics, sigui perquè l’espai de Junts per Catalunya es divideix en dos, el procés està embussat. Parada i fonda. Les dificultats objectives són les que són. L’ambigüitat condueix a l’atomització. Unes autonòmiques a curt termini posarien en riscla fràgil, simbòlica i gens efectiva, però real majoria independentista al Parlament. Només si es presentessin quatre opcions independentistes en comptes de tres es podria establir el recompte entre pragmàtics i irreductibles, però a un cost gairebé letal. O Puigdemont abandona la política partidista o perjudicarà més del que beneficiarà la causa que defensa i encara representa.