EN CLAU EUROPEA

Pugna perillosa entre Brussel·les i Itàlia

El rebuig frontal del pressupost italià degrada la confiança en un deute massa alt per ser rescatada

La Comissió Europea dona ales als euroescèptics al mostrar que el vot ciutadà no compta en economia

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp45603353 italian prime minister giuseppe conte speaks during a joint 181026140440

zentauroepp45603353 italian prime minister giuseppe conte speaks during a joint 181026140440 / Sergei Chirikov

La Comissió Europea, amb poc més de sis mesos de vida política abans de les eleccions europees de maig del 2019, ha decidit aquesta setmana rebutjar els pressupostos del Govern populista italià per a l’any vinent, malgrat que no supera el sostre de dèficit públic del 3% del producte interior brut (PIB) fixat al Tractat de la Unió Europea (UE). Aquesta decisió sense precedents contrasta amb anteriors acomodacions de la UE a l’incompliment del pacte d’estabilitat per part d’Alemanya i França, quan van superar sense penalitzacions el límit de dèficit durant quatre anys consecutius (2002-2005), o quan l’Executiu comunitari avalava els pressupostos irrealistes i les rebaixes d’impostos del Govern del Partit Popular de Mariano Rajoy i després concedia nous terminis.

La decisió de la Comissió Europea d’optar per la confrontació pública amb Itàlia suposa jugar amb foc per l’impacte potencialment desestabilitzador que pot tenir als mercats financers i per donar arguments a les forces euroescèptiques, al mostrar que el vot del ciutadà no compta en la política econòmica si s’aparta del 'diktat' de Berlín i Brussel·les.

La despossessió al ciutadà dels seus drets polítics en matèria econòmica a l’eurozona, que queda en mans de la Comissió Europea i d’un entramat normatiu tecnòcrata, és un dels factors clau que, junt amb la desigualtat, explica la crisi de la UE i el vot de rebel·lió cap als partits populistes, recalquen el filòsof Jünger Habermas i el sociòleg Wolfgang Streeck

Barrera psicològica

El deute públic italià ascendeix a 2,23 bilions d’euros (133% del PIB d’Itàlia i el 23,6% del deute total de l’eurozona). Per això, és massa voluminosa per poder ser rescatada si perd la confiança dels inversors. Des del 25 de setembre, la prima de risc del deute italià respecte al bo alemany ha augmentat 80 punts bàsics superant la barrera psicològica dels 300 punts. I la desconfiança ha començat a encomanar-se: la prima de risc del deute espanyol s’ha encarit 20 punts, la portuguesa, en 25 i la grega, en 35. El president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, va recomanar la setmana passada a Roma que "abaixés el to" en la seva pugna amb Brussel·les per no desestabilitzar els mercats financers. La mateixa recomanació se l’hauria d’haver aplicat la Comissió Europea. 

Berlín, després de sanejar els seus comptes, va imposar als seus socis un rigor més gran amb el paquet de vuit reglaments de govern econòmic (2011 i 2013) i el tractat fiscal europeu (2012). A més de mantenir el dèficit per sota del 3%, aquestes normes restringeixen la despesa pública i exigeixen la reducció anual d’almenys el 0,5% del dèficit estructural per assolir l’equilibri pressupostari a mitjà termini.

La Comissió Europea va rebutjar el pressupost italià partint d’aquestes noves normes, perquè el dèficit se situarà el 2019 en el 2,4% del PIB, en lloc del 0,8% que esperava, i perquè no reduirà el seu dèficit estructural en el 0,6%, sinó que l’augmentarà en el 0,8%. De res ha servit que el Govern italià remarqués que el dèficit continua estant per sota del sostre del 3%, que continuarà baixant en els propers anys i que l’economia italiana està ofegada per aquesta dècada de política d’austeritat i que encara no ha recuperat el nivell d’abans de la crisi.

Promeses electorals

La discòrdia se centra en l’aplicació en els pressupostos de les promeses electorals dels partits de la coalició governamental, el Moviment 5 Estrelles i La Lliga: augment de la inversió pública i de la despesa social (pensions i bo social), ajornament de la pujada de l’IVA i rebaixes fiscals per a les petites empreses.

Notícies relacionades

La Comissió Europea sembla decidida a repetir amb Itàlia l’estratègia exemplaritzadora que la UE va utilitzar amb Grècia el 2015, quan va intentar rebel·lar-se contra el draconià pla d’ajustament. Però Itàlia no és Grècia, que només suposa l’1,6% de l’economia de l’eurozona. Una desestabilització financera d’Itàlia arrossegaria els altres. La Comissió Europea no té poder per impedir l’aprovació del pressupost italià i només pot obrir un expedient per dèficit excessiu i no reducció del deute, amb sancions a mitjà termini.

La política d’austeritat va provocar una segona recessió després de la crisi financera i va retallar innecessàriament el PIB de l’eurozona en un 7,7% en el període 2011-2013, segons l’estudi encapçalat per Sebastian Gechert. Ara ofega la recuperació. L’economista Davide Guarlezi assenyala que el principal objectiu de la política d’austeritat i les seves reformes annexes és laminar l’Estat del Benestar i els drets laborals per reforçar el control social, ja que no serveix per impulsar el creixement ni reduir el deute públic.