Comunicació en idiomes no compartits

Una feina trista

De vegades, les persones ens entenem millor quan no ens entenem

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp45614910 leonard beard181025181154

zentauroepp45614910 leonard beard181025181154

Gairebé tota la meva vida laboral ha tingut a veure amb la llengua, sigui impartint classes de literatura, ensenyant espanyol com a llengua estrangera, investigant, traduint o escrivint. Totes, ocupacions joioses, una cosa que em sembla inherent a les activitats relacionades amb les llengües. I, no obstant, una de lesfeines més tristes que hagi tingut mai tenia a veure precisament amb la mediació entre llengües diferents. No ho semblava en principi, sonava fins i tot divertida i, a més, la pagaven fins i tot mitjanament bé, però la vaig abandonar després d’acabar el meu segon encàrrec.

Me la van oferir quan vivia a Berlín. Potser la brevetat del meu pas per aquesta tasca tingués relació amb el fet que vaig començar al novembre, un mes que és especialment gris en aquestes latituds, on fosqueja molt aviat. Per completar l’escenari, cal afegir que en general a Alemanya, en comparació amb el que ocorre a Espanya,  els carrers estan molt poc il·luminats a les nits, cosa que no contribuïa a aixecar-me l’ànim quan sortia de les trobades amb les meves dues úniques clientes.

Una de les meves experiències laborals més breus i tristes relacionades amb la llengua va ser com a traductora de cartes, d’amor i de comiat 

Treballava per a una agència de comunicació i la meva tasca consistia a traduir cartes de l’alemany a l’espanyol i redactar en espanyol les respostes, que em dictaven en alemany. Explicat així té fins i tot un aire romàntic i semblava ser-ho, ja que la primera carta que em va tocar traduir era una carta d’amor que un home espanyol escrivia a la dona alemanya que havia contractat els meus serveis. S’havien conegut durant unes vacances. Ni ell parlava alemany ni ella sabia més espanyol que un vocabulari turístic elemental. A la carteta ell rememorava amb afecte els bons moments compartits. La vaig traduir, ella es va posar molt contenta i em va redactar una resposta il·lusionada. Em va trucar quan va rebre la resposta.

La següent carta d’ell era també afectuosa, però parlava de les dificultats de la distància i els bons moments començaven a formar part del passat. Ella, que fins i tot havia fet plans per començar una nova vida a Espanya, em va dictar una carta en què, fent cas omís dels senyals, tot i que em va fer llegir-li la traducció un parell devegades, parlava d’una pròxima trobada i que valdria la pena esperar fins aleshores.

El tercer intercanvi no li va permetre continuar negant el que ell estava escrivint en aquesta ocasió amb més claredat, però ella va continuar lluitant. La quarta carta va ser el comiat. Vaig sortir de la casa del meu client després d’haver escrit una tristíssima resposta d’acceptació que vam haver d’interrompre diverses vegades perquè ella no podia contenir les llàgrimes. Realment, li costava entendre que la distància geogràfica s’hi pogués interposar quan una distància que resulta gaire més determinant, com és el fet de no compartir el mateix idioma no ho havia fet.

Quan vaig passar la factura a l’agència de comunicació per a la que treballava, em van donar un encàrrec nou.

Aquesta vegada em va tocar directament la carta de comiat. La dona que me la dictava mantenia des de feia un temps una relació a distància, amb trobades esporàdiques. La llengua comuna de comunicació era l’anglès, però per dir-li el que havia estat reflexionant a l’avió durant el viatge de tornada preferia expressar-ho en alemany i que es traduís a l’espanyol, ja que l’anglès no era la llengua de cap dels dos i sempre sentia una distància respecte al que es deien a aquesta llengua. Ella havia preparat el text per escrit, però volia llegir-m’ho en veu alta abans que el traduís perquè trobés els matisos exactes del que volia comunicar-li a aquest home del que s’estava separant. Vam estar treballant un parell d’hores en una cafeteria fins que vam tenir el text. Després jo la vaig deixar allà mentre ella copiava a mà cada una de les paraules. Enfora era de nit i era novembre.

Notícies relacionades

Vaig passar la factura l’agència i em vaig acomiadar. Allà es va acabar per a mi el treball com a traductora de cartes.

¿La conclusió? Suposo que depenent de l’estat d’ànim o del dia en què llegeixin aquestes línies, curiosament gairebé al novembre, els semblarà més poètica o més trista. La meva és que de vegades les persones ens entenem millor quan no ens entenem.

Temes:

Idiomes Berlín