Homèrica

Vaig sentir aquests comentaris el dia de l’estrena al Teatre de Salt, a Temporada Alta: “Única, èpica, sensacional, atemporal, homèrica”. Es referien a Elisabet Casanovas, la intèrpret de Kassandra, el monòleg de Sergio Blanco que avui es presenta al Nacional. I tenien raó. I es quedaven curts, perquè els elogis a aquesta actriu de 24 anys, que alguns identificaran amb aquella noieta sensible i enamoradissa de la sèrie 'Merlí', no haurien de tenir final. Escoltin-me. No passa cada dia que neix una estrella, un monstre escènic, una presència portentosa, una allau de sentiments i de ritme, de control dramàtic, una força de la naturalesa. Perquè és igual que tirem de tòpics o que mirem de ser imaginatius: només hi ha una cosa certa.

Avui neix una figura que serà una de les millors (potser la millor) actriu del futur. És com aquella nit del 2005 en què va aparèixer un tal Leo Messi al Gamper. Ho dic així perquè s’entengui millor i arribi a més gent. En un bar de neons roses, amb la cabellera falsa i ataronjada, les botes vermelloses de mosqueter i un fragment de mitges amb reixes, cosset escotat i faldilles de lleopard, Elisabet Casanovas, la Kassandra que espera l’arribada d’un taxi per atendre un client, víctima de la guerra, desolada davant el futur, però oceànica, incontenible, és la heroïna cantada per Abba i Homer, que es manté viva en una ciutat morta i que amaga el patiment rere un somriure de buidor.