Anar al contingut

El debat sobiranista

Forçar el referèndum

NICOLAS MAETERLINCK

Forçar el referèndum

Josep Martí Blanch

La Crida ve per fer el que no es va fer fa un any al carrer i als despatxos: col·lapsar Catalunya. Una altra cosa és que puguin, sàpiguen o tinguin força per fer-ho.

Forçar el referèndum. Aquest és el paraigua conceptual que donarà cobertura a la presentació en societat de la Crida. Quan Carles Puigdemont diu que el seu principal error va ser no implementar la república catalana fa un any, el que s’ha de llegir és que el que es va haver de fer era col·lapsar Catalunya. Tocava fer creïble l’envit i no fer-se enrere fins que la gravetat de la situació fos insostenible per a l’Estat i es veiés obligat a començar una negociació. Reparar aquest error és l’objectiu amb què neix la Crida. Aquest momentum al qual ha fet referència tantes vegades Quim Torra des que és president no és més que una tornada a l’octubre del 2017 per a aquesta vegada sí, a la segona, acabar amb l’Estat assegut en una taula de negociació amb mediació internacional inclosa. El moment indicat, tret de nous canvis en l’estratègia, és la sentència dels presos polítics.

Per fer creïble el projecte s’utilitzarà la disfressa de la nova política en clau, aquesta vegada, sobiranista. Els partits no serveixen. ERC i el PDECat són eines velles totalment amortitzades. Van servir un dia, però ja no. De fet, si no es va defensar la república declarada fa un any va ser per l’excessiu pes mort que representen aquestes estructures caduques, ens diuen els ideòlegs d’aquest nou experiment. El resum del seu programa seria aquest: la Crida no va de farol.

Els documents fundacionals

Darrere les cortines, naturalment, hi haurà un partit que serà com totes les organitzacions polítiques. La Crida té dificultats en aquests moments per donar per tancats els documents fundacionals. ¿Llistes obertes? ¿Blindatge de la direcció? ¿Com pot combinar un discurs amb apel·lació permanent al poble, tancant amb pany i clau les portes a l’assemblearisme en la presa de decisions? Que dos dels principals impulsors, Carles Puigdemont i Jordi Sánchez, estiguin un a Waterloo i l’altre engabiat sense motiu, fan més difícil actuar amb celeritat. A més, tot i que hi hagi un objectiu comú, un ou i una castanya continuen sent un ou i una castanya. I això és el que són entre ells els creadors de l’invent.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Dèiem que la Crida ve al món per forçar el referèndum per la impossibilitat de negociar-lo. Pretén fer-ho a través d’una acció política alineada amb els CDR que es reuneixen de tant en tant davant de les seus d’ERC i el PDECat per dir-los traïdors i botiflers.  ERC es mantindrà en contra d’aquesta estratègia. En el PDECat, per la seva banda, la majoria de l’actual direcció ha decidit no ingressar de moment a la Crida. El mal humor i la preocupació del que queda de l’antic espai convergent es gestiona amb sordina, ja que ningú vol posar en risc el pacte pel qual la Crida no interferirà en les municipals (de moment).

Des de l’inici del procés hi ha una tendència a no creure que les coses poden passar. No podia ser el 9-N, no podia ser l’1-0, no podia ser que es declarés la independència. S’haurien de rectificar aquestes actituds. La Crida ve per fer el que no es va fer fa un any al carrer i als despatxos. Una altra cosa és que puguin, sàpiguen o tinguin la força per fer-ho.