Crisi

Torna l’eco de la paraula que vam aprendre a témer. Ara arriba carregada d’interrogants. Els missatges es debaten entre els apocalíptics i els que proven de veure certa llum en l’horitzó.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Ens hem acostumat a viureamb el rebost sota mínimsi ara tornen a sonar les alarmes. Hem perdut tot el múscul que teníem fa 10 anys i, encara pitjor, ens hem anat acostumat a ser més febles,a provar de viure amb aquesta vulnerabilitat, a canviar els nostres hàbits, fins i tot la nostra manera de viure el lleure o buscar el benestar. Del ‘viatja als boscos d’Alaska amb magnificència’ al ‘passeja pel bosc i abraça’t a un arbre’. La (mal) anomenada economia col·laborativa (aquesta que esquiva impostos i paga sous de misèria)ha alleujat part de les despeses corrents. Mentre els comerços locals abaixaven la persiana i els creadors i fabricants tancaven els seus tallers, ens llançàvem a comprar productes elaborats amb mà d’obra esclava.

Hem après a reduir despeses,però no a alliberar-nos del consum. I, entre les retallades, potser també s’ha perdut el pensament crític. Creixen els bruixots polítics, aquests que prometen ungüents miraculosos per a càncers sistèmics. Ens embotim d’informació i cada dia som més cecs. I, així,ens equivoquem d’enemic. ¿Qui guanya (políticament, econòmicament i socialment) i qui perd amb la nostra vulnerabilitat? Només en la resposta a aquesta pregunta hi ha l’adversari a batre.