Nova amenaça de crisi

Quan encara no han cicatritzat les ferides de la crisi econòmica del 2008, es multipliquen els vaticinis sobre un nou sotrac, provocada alhora per les polítiques proteccionistes del president dels Estats Units, Donald Trump, la debilitat posada de manifest per algunes economies emergents –el Brasil, l’Argentina, Turquia i alguna altra–, la consolidació d’una enorme bossa de deute públic i privat i el 'brexit', de conseqüències impredictibles. Davant els escèptics que titllen d’alarmistes aquests pronòstics, guanya terreny l’opinió dels qui creuen que el rescalfament de l’economia dels EUA presagia a mitjà termini una recessió o desacceleració del creixement de les economies de referència.

El proteccionisme del president Trump, que encareix les importacions, unit al dinamisme del mercat interior nord-americà i el programa de la Reserva Federal d’encariment dels diners, presagien un futur en què és possible que es desencadeni la tempesta perfecta, probablement a escala mundial. Els efectes del 'brexit', sumats als deures per fer a l’eurozona per garantir la cohesió de la moneda, i el desafiament a la sensatesa que suposen les polítiques econòmiques com la dissenyada pel Govern italià, amb un projecte de pressupostos que alarma els tecnòcrates de Brussel·les, abunden en la sensació que surten en l’horitzó nuvolots de tempesta quan els més optimistes confiaven que es multipliquessin els brots verds.

Alhora, el debilitament dels amortidors socials durant la sortida parcial de l’última crisi fa témer que un altre cicle recessiu desencadeni danys col·laterals de gran calat en els segments de població més vulnerables, aquells molt castigats pel terratrèmol financer de 2008. Aquest és el cas d’Espanya, amb un mercat laboral caracteritzat per la precarietat, una bossa d’aturats de llarga durada que tendeix a convertir-se en un problema crònic, un decreixement del deute poc menys que simbòlic i una reorganització de l’entramat financer que és bastant lluny d’haver acabat. Dades tots aquestes que porten a pensar que, en cas de bufar de nou vents de crisi, la capacitat de resistència de l’economia espanyola seria molt limitada malgrat el creixement sostingut del PIB aquests últims anys, una dada encobridora de problemes estructurals per resoldre.