ANÀLISI
Bancs i tribunals
El TS ha creat amb les hipoteques un caos de difícil solució en el qual els ciutadans, passi el que passi, se sentiran indignats
/
El president de la Sala Tercera del Tribunal Suprem -l’encarregada de la matèria contenciós-administrativa- va realitzar ahir una actuació emparada pel dret -art. 264 de la Llei Orgànica del Poder Judicial- que consisteix a convocar al ple de la Sala -més de trenta magistrats- per intentar unificar el criteri de tot el tribunal -que normalment opera per seccions de menys magistrats- entorn d’un tema polèmic en el qual hi pugui haver una disparitat d’opinions en assumptes gairebé idèntics entre els diferents jutjadors. Fins aquí no hi ha res anormal, tot i que sí poc freqüent. Poques vegades es reuneix el ple dels tribunals, en general.
El que decididament no és habitual és la celeritat del moviment indicat -menys de 24 hores després de la sentència d’una secció de sis magistrats-, i el fet de fer-ho públic mitjançant una “nota informativa” que va sumir en el caos i la desorientació tant la premsa com els juristes. I en la indignació a una part de la ciutadania, que va creure veure majoritàriament una maniobra de la banca darrere de l’actuació del president de la Sala. I és que segons fos la interpretació de la sentència, diversos ciutadans podien recuperar, abans o després, una rellevant quantitat de diners, i els bancs perdre milers de milions d’euros, tant amb les devolucions com en borsa.
Inesperada alegria
Els mitjans van parlar de “paralització” de la sentència, la qual cosa resultava impossible. Cap tribunal pot “paralitzar” arbitràriament l’eficàcia de les seves sentències, i molt menys modificar-les una vegada que han sigut dictades, perquè s’hi oposa l’anomenada “cosa jutjada”, és a dir, la invariabilitat de les resolucions judicials una vegada que han sigut pronunciades. Sens dubte, cap resolució del ple de la sala podrà modificar ja l’anul·lació de la norma del reglament que obligava el pagament de l’impost als clients del banc, i que va declarar aquesta secció de sis magistrats que va donar una inesperada alegria a tants ciutadans dijous passat.
El que sí que podrà fer el ple és declarar els efectes d’aquesta anul·lació, és a dir, si beneficia tots els que van pagar -¿indegudament?- l’impost en el passat, o bé només afectarà un grup d’aquests, o bé únicament els que a partir d’ara contractin una hipoteca. Complica la qüestió que una altra Sala del mateix Tribunal Suprem -la primera, especialitzada en assumptes civils- afirmi el criteri contrari al pronunciat dijous passat. I a Espanya, a diferència de molts altres països, no hi ha -llastimosament- un mecanisme per unificar els criteris de les diferents sales del Tribunal Suprem. En definitiva, un caos de difícil solució en el qual els ciutadans, passi el que passi, se sentiran indignats. I en un tema en el qual a més plou sobre mullat. Ha sigut el Tribunal de Justícia de la Unió Europea el que ha hagut de sortir, més d’una vegada, a rectificar el Tribunal Suprem en matèria bancària, especialment sobre clàusules abusives dels contractes entre entitats bancàries i clients. El desagradable resultat -que convé no ocultar si es desitja resoldre- és que existeix una important falta de confiança ciutadana en tribunals i bancs que és molt urgent recuperar, per bé de tots.
Probablement per a això caldria pensar que en l’era de les xarxes socials, és important ser especialment cauts amb la manera en què la informació es fa pública. I és que potser aquesta “nota informativa” del president de la Sala, ho dic amb el màxim respecte, era innecessària en els termes en què va ser realitzada, atès que el ple, sense cap ocultació, es podia reunir igualment amb caràcter urgent per decidir una qüestió certament rellevant, ja que afecta un dels principals motors econòmics del país. I d’aquesta forma, amb transparència però sense tanta ressonància, resoldre tranquil·lament i en un temps breu una qüestió complexa. I fer-ho bé, de manera que el que es decideixi no sigui, una altra vegada, esmenat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
A tots interessa el fet de residir en un Estat on els ciutadans es trobin tranquils i confiats en la neteja de les seves institucions i en el bon funcionament del seu sistema bancari, i de l’empresariat en general. Qualsevol sospita de falta d’independència dels tribunals, tot i que pugui no ser real, és letal per a l’Estat de Dret. Cal posar tot l’afany a guardar les formes. La confiança ciutadana no pot desgastar-se a qualsevol preu.
