Octubre (8)

Ja s’ha convertit en una tradició. Una bonica norma autoimposada que no puc ni vull evitar cada vegada que arriba aquest mes i el teu dia. Perquè continuo fascinada amb la teva manera de moure’t per la vida. Perquè, ara que comences a conèixer alguns codis necessaris del comportament humà, et resisteixes a assumir-ne una part. Perquè continues desprenent una tendresa similar a la del dia que vas arribar a la meva vida, ja sigui parlant de multiplicacions, de gols o de cromos i cometes.

Conserves, i espero que per molts anys, aquesta bondat tan natural i tan pura. Aquesta manera tan teva de triar sempre el bàndol adequat. El bàndol que pot ser perfectament el dels perdedors si guanyar et suposa fer mal a algú.

No fa gaire estaves jugant a un videojoc amb altres nens. Vas deixar el comandament de la consola i vas venir plorant. Un altre nen em va explicar que t’havien dit covard. I la raó era que t’havies negat a acabar amb la vida d’un alienígena, un altre jugador que era més petit, que tenia menys anys que tu. No volies fer-ho i vas decidir retrocedir en el joc per un altre camí, tot i que sabies que perdries la partida. Vas triar el bàndol dels bons. Tot i que això et costés una derrota, un retret i una plorera.

Avui també recordo aquell dia que tornàvem junts en un tren i, en lloc d’emetre una pel·lícula per a nens, va començar el programa 'Radio Gaga', de Quique Peinado i Manuel Burque. El capítol anava de la gent que viu al carrer, els sensesostre. I em vas demanar veure-ho, tot i que era "per a grans". Em reservo per al millor racó de la meva memòria les teves reflexions quan es va acabar.

I al mateix lloc col·locaré la imatge del somriure imbatible de l’avi cada vegada que li expliques amb detall el resultat, els gols, les targetes i tota mena de dades de la Cultural Lleonesa. Aquests i altres estones compartides que fan que tota una vida, als seus 80 anys, hagi valgut la pena.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Guardaré el record de les teves primeres cistelles amb les teves mirades a la grada per comprovar que no m’havia perdut cap detall, de nou per culpa del mòbil. Guardo també el gest de les teves mans passant les pàgines del teu llibre preferit: 'Contes de bona nit per a nenes rebels’. Els teus "cada nit dues històries, mama" i la teva cara de sorpresa davant de situacions que et semblen injustes. Els teus "t'explicaré com m’ha anat el dia" un minut abans de quedar-te adormit.

Aquest any ja no et mossegues les ungles, però et continuen aterrint els mateixos malsons. I aquest any ens continuem parlant a través de les nostres cançons, tot i que ara ja ets tu qui me’n descobreix algunes de noves. Torna a treure el cap aquest mes. El meu preferit. Un any més. I ja en van vuit...