Anar al contingut

Peccata minuta

 

TWITTER / @RAHOLAOFICIAL

Les carxofes i Rahola

Joan Ollé

La Senyora Pilar ha participat els últims 20 anys -sempre evacuant el més estrident de si mateixa en mil baralles de galls- en mil programes televisius

“Diuen que la diputada Rahola surt al ‘Playboy’, tot i que no hi fa de noia del mes, sinó que hi opina sobre els costums i tendències dels seus col·legues parlamentaris”. El primer paràgraf ens situa vagament en l’època en què va ser redactat l’article: 1993-2000, temps en què la Senyora Pilar va practicar la pluriocupació aèria entre els lleons del Congrés i la plaça de Sant Jaume.

I segueix: “No sé quines capçaleres més li queden en la seva desenfrenada ràtzia mediàtica, però la diputada i regidora de l’equip de govern de Barcelona i tertuliana i no sé quantes coses més fa bona la frase que va popularitzar el malaguanyat Ramon Trias Fargas: “Va de victòria en victòria fins a la derrota final”. Posaré al dia al llavors periodista: al llarg dels 20 anys que separen el seu escrit de l’actualitat, la Senyora Pilar ha participat –sempre evacuant el més estrident de si mateixa en mil baralles de galls– en mil programes televisius de Telecinco, TV-3, 8TV...: ‘Crónicas marcianas’, ‘Els Matins de TV-3’, ‘La noria’, ‘El gran debate’, ‘8 al dia’, ‘Sábado Deluxe’, ‘Hechos reales’ ... Ara predica diàriament, tret de dates assenyalades, a ‘Tot és mou’ i ‘Preguntes Freqüents’, de TV-3. Dedicació absoluta.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Vist el currículum i suposat el compte corrent, jo no parlaria de ‘derrota’... Però continuem llegint el cronista de finals de mil·lenni: “I és que la irresistible atracció que Rahola sent per les carxofes –terme que en l’argot periodístic defineix els micros de les ràdios i teles– la pot portar, si no l’ha duta ja, al ridícul i a l’esperpent”. Que dur, ¿oi? Qualsevol diria que aquesta rotunditat es deu a algun Arcadi Espada, o encara pitjor. Però no: l’article, titulat ‘Carxofes’, el va firmar un Carles Puigdemont d’uns trenta anys al diari ‘El Punt’ el 22 de març de 1998, un Puigdemont que, passats 20 anys, “ridícul i esperpèntic”, va pidolant carxofes per explicar al món les glòries de la pàtria catalana. Però siguem justos i valorem també la part positiva del pas del temps per a les persones: si Puigdemont, després d’esquarterar la Senyora Pilar, va compartir alegrement amb ella exclusives festasses estivals als acords d’una guitarra, és que aquest home té capacitat de canviar d’opinió, cosa que molts celebraríem que passés moltíssim abans d’unes altres dues dècades.

Ara, amb fons de guitarra i musclos crus, sona ‘Volver’, el recurrent tango de Gardel i Lepera, a la Casa de la República: “Sentir que es un soplo la vida, que veinte años no es nada (...) Tengo miedo del encuentro con el pasado que vuelve a enfrentarse con mi vida (...) Tengo miedo de las noches que pobladas de recuerdos encadenan mi soñar (...) Pero el viajero que huye, tarde o temprano detiene su andar”.